Espanya fa mesos que s'enfronta a problemes de subministrament de determinats preparats de teràpia hormonal substitutiva (THS) transdèrmica. Per a milers de dones en menopausa, aquesta situació no és una simple molèstia logística: suposa la interrupció d'un tractament que millora de manera significativa símptomes com els fogots, l'insomni, l'ansietat, la boira mental o la disminució de la qualitat de vida.

Resulta sorprenent, per tant, que la manca de teràpia hormonal substitutiva (THS) transdèrmica no hagi generat la mateixa alarma social, mediàtica i institucional que altres problemes sanitaris. Tot i que l'actual desabastiment no es pugui atribuir directament a un biaix de gènere, sí que posa de manifest com les necessitats de salut de les dones han ocupat i continuen ocupant un lloc secundari en l'agenda sanitària.

Mentre que qüestions relacionades amb la salut sexual masculina, com la disfunció erèctil, han estat objecte d'una intensa atenció investigadora, farmacològica i comercial, la menopausa, tot i afectar milions de dones i condicionar la seva salut i qualitat de vida durant dècades, continua ocupant una posició sorprenentment discreta entre les prioritats sanitàries. Potser per això, quan un medicament utilitzat per milers de dones desapareix de les farmàcies durant mesos, la resposta sembla ser la resignació: buscar alternatives o simplement suportar els símptomes. Una reacció que evidencia no només la persistència de la bretxa de gènere en salut, sinó també la normalització del patiment femení com una realitat que pot esperar.

Arribats a aquest punt, convindria reconèixer que el veritable problema no comença ni acaba amb el desabastiment. La bretxa de gènere s'amplifica quan es creua amb altres eixos de desigualtat, especialment l'econòmic. Això és així perquè moltes de les opcions terapèutiques disponibles per a l'abordatge de la menopausa han mancat històricament de finançament públic o continuen sense estar finançades, traslladant a les dones el cost de tractaments destinats a preservar la seva salut i benestar, sense ser, massa sovint, accessibles per a totes.

Aquesta realitat posa de manifest una doble inequitat. D'una banda, es minimitzen necessitats de salut que afecten exclusivament les dones. De l'altra, es penalitza econòmicament aquelles que busquen alleujar els seus símptomes i mantenir una bona qualitat de vida. La conseqüència és que l'accés a tractaments eficaços acaba depenent, en moltes ocasions, de la capacitat adquisitiva de cada dona, generant una discriminació que combina gènere i nivell socioeconòmic.

En aquest context, resulta inevitable formular una pregunta incòmoda: s'hauria tolerat durant tant de temps una combinació de desabastiment, manca de finançament i escassetat d'alternatives accessibles si el problema afectés majoritàriament la salut masculina? Probablement, el simple plantejament de la qüestió ens acosta més a la resposta que qualsevol estadística.

Míriam Molina Ramírez
Membre de la vocalia de llevadores del COIB
Directora ASSIR
Gerència d’Atenció Primària i a la Comunitat Penedès