Vivim les ciutats i els habitatges amb el cos i la ment. Una escala mal dissenyada, un passadís poc il·luminat, estances insuficientment ventilades o una plaça d’asfalt sense bancs ni arbratge, ens recorden a cada pas que els espais no sempre responen a les necessitats de qui els habita.

Les persones convivim amb una arquitectura que transcendeix la seva funció originària per impactar en la nostra salut. Des d’escoles en barracons a edificis centenaris sense rampes d’accés ni ascensors, els exemples són infinits per constatar que l’arquitectura esdevé context. En conjunt, les construccions determinen com ens desplacem, com respirem, com ens relacionem o quina és la qualitat de la nostra concentració quan estudiem o treballem.

Les persones responem als llocs. Podem fer-ho amb fatiga, amb ansietat, amb dolor crònic, amb manca de motivació i amb una tristesa difusa que no sempre apareix als diagnòstics. Però també poden respondre amb benestar, amb vitalitat per exercir una vida saludable, si l’entorn ens acompanya. Això succeeix quan els espais construïts esdevenen espais de vida i no d’obstacle. Les ciutats i els habitatges són escenaris, sí, però també són agents actius. A vegades ens ensenyen, a vegades ens limiten. I hi ha moments en què, senzillament, ens deixen fora. És justament en aquest punt on l’arquitectura hi té un paper vital. Com recorda l’arquitecte Peter Zumthor, “l’arquitectura pot ser una eina per enriquir i millorar la qualitat de vida de les persones, generant espais que inspirin i promoguin el benestar”.

Des de l’atenció primària es constata cada dia: persones grans que perden autonomia perquè no poden sortir soles de casa seva, mares que renuncien a les revisions pediàtriques perquè no poden pujar el cotxet per tres trams d’escala, adolescents amb ansietat agreujada per entorns que no conviden a la trobada ni al moviment. I això no es resol només amb més hores de visita al CAP.

Els barris, els edificis i les llars també han de formar part del pla de cures. Una escala de veïns on és impossible accedir amb una cadira de rodes pot tenir tant d’impacte sobre la salut com una pauta de medicació incorrecta. Està demostrat que els espais oberts, verds i transitables redueixen el cortisol, que les sales d’espera sense finestres poden generar ansietat o que les finestres amb vista a l’exterior disminueixen l’estrès dels hospitalitzats. Així, l’aïllament, pot ser tant emocional com arquitectònic.

Les infermeres de familiar i comunitària, en el rol de visitadora a domicili, es troben amb espais petits, desordenats o no higiènics, habitatges no adaptats a la mobilitat reduïda o que limiten l’ús de dispositius sanitaris tecnològics. L’espai públic és una barrera invisible entre la persona atesa i la comunitat que també impacta en la infermera: temps addicional d’atenció per persona, planificació de la visita en funció de la connexió del malalt o pèrdua d’agilitat en les atencions.

Les infermeres, en aquests casos, no només tracten malalties i promouen la salut, sinó que són testimoni de com l’arquitectura, l’urbanisme i l’economia influeixen en l’autonomia, l’envelliment i la salut mental de les persones ateses. Davant d’aquestes barreres, les infermeres tenen un paper clau en la derivació a serveis socials, en l’activació de recursos d’ajuda tècnica o en la demanda de canvis estructurals en els habitatges.

Aquest neix  d’un diàleg interprofessional davant una problemàtica que no hauria de produir-se en un país com el nostre, amb codis d’accessibilitat vigents i finançament europeu. Es tracta d’una conversa entre qui dissenya espais i qui té cura de les persones en totes les etapes de la seva vida. I és que, infermeres i arquitectes compartim missió: treballem per la qualitat de vida i el benestar de tothom, indistintament dels seus condicionants. Cal que tots els actors que formen part de l’engranatge dels habitatges i les ciutats exerceixin una mirada integral, holística i a llarg termini per desxifrar i abordar la relació entre salut i espais construïts. 

Pots consultar l'article a: eldiari.es