L’any 2014, vaig llegir una entrevista al poeta i arquitecte Joan Margarit que em va marcar profundament. Hi afirmava que vivim a la intempèrie física i moral. Segons ell, la primera —la física— es pot resoldre amb ajudes com l’habitatge o els aliments. En canvi, la segona —la moral—, quan és l’ànima qui queda exposada, és molt més difícil de guarir. 

Avui, quan observo les darreres dades sobre absentisme laboral, aquesta metàfora em torna amb força. Les baixes laborals han crescut un 99,07% a Espanya en els darrers sis anys, segons l’últim informe de l’AMAT. El cost va arribar als 28.987 milions el 2024, al voltant del 3% del PIB. Observem un augment preocupant de les baixes associades a la salut mental, les quals són més llargues i de més difícil tractament. Estem davant d’una epidèmia silenciosa que ja es pot entendre com una sindèmia, perquè arrela en múltiples factors que se superposen. 

Moltes d’aquestes baixes tenen a veure amb la intempèrie física: hipoteques ofegadores, preus de lloguer desorbitats, inflació del cost de vida. Persones que havien seguit les regles del joc –estudiar, treballar, pagar impostos– es troben ara tremolant davant d’un futur incert. 

També hi ha moltes baixes per la intempèrie laboral: feines hostils, organitzacions que encara no es prenen seriosament els riscos psicosocials, entorns on es mesura les persones com si fossin KPIs amb cames. Els que ens dediquem a això sabem que es genera un estrès insuportable i que la salut se’n ressent. Parlar de “benestar corporatiu” mentre persisteixen riscos alts de burnout, sobrecàrrega mental i estrès és, senzillament, un contrasentit. 

I, finalment, tenim moltes baixes produïdes per la intempèrie moral, la més difícil de totes. Ningú n’està exempt. Ningú s’escapa de la mort d’un ésser estimat, d’un desamor, d’una tragèdia. I, tornant a Joan Margarit, per poder resistir la intempèrie moral cal haver escoltat abans la música i llegit abans els llibres que ens sostindran quan arribi el moment de foscor. Hem de treure de la nostra farmaciola vital allò que ens ajuda: la cultura, la paraula, els vincles que hem construït. 

Quan parlo amb les persones que estan de baixa és fàcil veure que la solució ha de ser multidisciplinària i holística. Cal abordar l’absentisme com a símptoma d’una societat que deixa massa gent a la intempèrie. I també cal que les empreses, tal com vam fer un pas endavant quan vam repensar els llocs de treball físicament inviables, ara ho facin amb la dimensió psicosocial i la nova era digital del treball. 

El repte de l’absentisme no es pot afrontar només des de la lògica econòmica o de la gestió de persones. Necessitem un abordatge multisectorial perquè ens hi juguem massa. Necessitem: que Sanitat garanteixi més recursos adaptats a les noves necessitats; que Treball impulsi polítiques de conciliació, flexibilitat i entorns laborals saludables; que les mútues puguin posar en pràctica l’acord signat el setembre del 2024 per descongestionar el sistema públic i invertir en innovació en l’abordatge de la salut mental; que Educació formi des de ben petits en la necessitat de la filosofia i les belles arts com a formació bàsica; i que Cultura promogui la cultura real: res de futbol ni subvencions per a videojocs. Aproximem la literatura, la dansa, l’art, la música i la poesia a tothom, mantenint-nos allunyats de les xarxes socials. 

I, a escala individual, que cadascú de nosaltres s’encarregui d’escoltar la música i llegir els llibres que ens sostindran quan arribi el moment de foscor. Tots hem de treballar en la nostra farmaciola vital. Disminuir el dolor humà sempre té conseqüències positives en la societat i, per extensió, en les empreses. 

Les infermeres, des d’aquesta mirada, tenim un paper clau, ja que estem presents en tota la vida de la persona i podem detectar moments d’intempèrie física o moral abans que la persona necessiti la baixa, tot oferint un relleu al dolor, les eines i la guia cap als recursos necessaris perquè pugui continuar caminant. És un gest petit, complementari a les competències pròpies, però immens, capaç de transformar una vida i, en conseqüència, una comunitat. 

Imaginem què passaria si aquest concepte de relleu i aquesta farmaciola emocional impregnessin també les polítiques laborals i socials. Si poguéssim donar relleu a cada treballador que se sent a la intempèrie, no només reduiríem l’absentisme, sinó que faríem créixer el benestar col·lectiu. 

Pots llegir l'article a Social.cat