Albert Cortés, és infermer des de 1984, amb més de trenta-tres anys a l’Hospital Vall d’Hebron i, els darrers anys, com a infermer comunitari. Ha desenvolupat funcions d’assistència, formació, recerca i gestió, gaudint de la professió infermera des de totes les vessants.

Ha publicat articles i llibres de gestió infermera, coordina el grup d’humanització de l’Asociación de Enfermería Comunitaria (AEC) i dirigeix HUGES, un moviment multidisciplinari per humanitzar la gestió sanitària. Actualment, està acabant els estudis de doctorat i la seva tesi doctoral gira entorn del lideratge infermer i la humanització, relacionant-ho amb l’ètica del tenir cura el professionalcentrisme, que espera poder defensar-la al llarg de 2026.

Quin ha estat el repte més significatiu de la teva trajectòria professional?

El canvi de rol assistencial a rol gestor. Encara que t’hagis format en el camp de la gestió, és un canvi molt important, ja que tens la sensació de no estar prou preparat per fer front a les noves responsabilitats. Entres en un món desconegut, encara que hagis observat l’actuació de la teva supervisora. Has d’aprendre ràpid, integrar conceptes nous i portar-los a la pràctica. És com fer trapezisme sense xarxa de seguretat.

El més important, segons la meva experiència, és no oblidar mai d’on vens: arribes a la gestió perquè ets infermer o infermera. Quan gestiones, has de pensar en les infermeres, encara que hi hagi objectius institucionals. No ens hem d’oblidar mai de la nostra gent. Amb el temps, t’adones que has estat un bon gestor si les infermeres del teu equip et recorden de manera positiva, perquè has pres decisions sense perjudicar ningú conscientment. És fonamental tenir clars els valors com a gestor: uns valors inalterables que marquen el teu desenvolupament. I mai enganyar el teu equip, sempre amb transparència i respecte. 

Quin consell donaries a les noves generacions d’infermeres?

El millor consell és que creguin en la seva professió, que pensin amb mirada infermera en cada moment i que no deixin de banda mai el veritable esperit de la professió: les persones.

Les infermeres joves són el futur de la professió i han de ser capaces de mantenir sempre aquesta visió centrada en les persones. Ara que es parla tant d’humanització, les infermeres han de ser les abanderades d’aquest moviment al món de la salut, perquè són al costat de la persona atesa i de les seves famílies. Això és una oportunitat única per assolir l’objectiu.

Tot el que fem per aquesta relació humana serà el reflex de què volem que sigui la nostra professió i el mirall on es veurà reflectida la nostra vàlua professional.

Quina línia de recerca, estudi o projecte tens en marxa actualment?

Estic finalitzant els estudis de doctorat i treballant en la meva línia de recerca en l’àmbit del lideratge infermer, relacionat amb la humanització de la gestió, l’ètica i el professionalcentrisme.

Estic obtenint resultats força interessants. Aquest octubre es publicarà el primer article, on presento què pensen les infermeres assistencials sobre els seus comandaments. Els pròxims mesos veuran la llum altres articles en què dono veu a les infermeres gestores, per recollir la seva visió sobre el tema principal de la meva tesi doctoral.

L’objectiu és defensar-la al llarg de 2026 i que les conclusions siguin útils per a la professió infermera, ajudant a canviar hàbits que no són ben acollits pels professionals assistencials.

Vull promoure una gestió amb una visió més humanista, basada en les persones, on es cuidi als professionals, ja que són la peça clau de les organitzacions sanitàries.

Què canviaries demà mateix si poguessis transformar alguna cosa en el sistema de salut?

Donaria més importància a les infermeres en tots els àmbits: des de la formació de grau fins a la formació de postgrau, així com en el reconeixement que la professió es mereix.

Posaria infermeres en llocs de responsabilitat dins del sistema de salut, no de manera testimonial sinó ferma i efectiva. Està demostrat que les infermeres estem capacitades per ocupar càrrecs directius i de gestió d’alt nivell per formació, capacitat i responsabilitat.

No ens hem de conformar amb petites concessions: hem de fer-nos valer a totes les institucions. Allà on hi hagi una infermera prenent decisions, ningú les prendrà per nosaltres. A més, estic plenament convençut que aquestes decisions comptarien amb el suport de la majoria de les professions del sistema de salut, com ja s’ha vist en experiències prèvies formant part d’equips directius d’alt nivell, a conselleries i gerències de centres sanitaris. Al món de la política i la formació la visió infermera està molt ben valorada.

La visió infermera, centrada en el tenir cura, és perfectament extrapolable a la gestió directiva, on les decisions serveixen per cuidar des de la macrogestió i això repercuteix positivament en la població. Podem fer-ho, i depèn en gran part de nosaltres.

Què caldria fer, des de dins i des de fora, per millorar el reconeixement i les condicions de les infermeres?

El més fonamental és que les infermeres creguem que podem fer tot perquè la professió sigui reconeguda. No podem esperar reconeixements externs si nosaltres no ens hi creiem. Cal reforçar el sentiment de pertinença i estar orgullosos de ser infermeres i infermers, malgrat les dificultats pròpies i alienes.

És imprescindible fomentar la unitat professional, una unitat que massa sovint ha mancat. Després de quaranta-un anys d’exercici puc dir que, encara que soni malament, hem de ser més corporativistes i pensar més en nosaltres mateixes de forma egoista per millorar les condicions. Massa vegades, sota el paraigua de la vocació, ens convertim en ànimes càndides.

Hem d’aconseguir l’A1, desenvolupar les especialitats, la carrera professional, l’accés a llocs de gestió i decisió, i tot això retribuït com cal. Les infermeres estem capacitades per assolir-ho, però hem de ser les primeres a fer el pas endavant i demostrar-ho a nosaltres mateixes, a la societat i a qui pren decisions. I fer-ho amb orgull de pertinença a la professió infermera.