La professió infermera coneix bé què significa transitar per un sistema social i sanitari travessat profundament pel gènere. Històricament, les tasques reproductives i de cures han estat feminitzades i, en conseqüència, subalternitzades i devaluades en una societat capitalista i heteropatriarcal.

En aquest context, parlar de masculinitats dins de la infermeria no és només una qüestió estadística, sinó una oportunitat política per deconstruir els mandats de gènere que limiten la nostra societat i el nostre sistema de salut.

Tradicionalment, la identitat masculina i la masculinitat hegemònica s'han construït sobre el rebuig a la feminitat i a tot allò que s'hi associa, menyspreant la sensibilitat, la tendresa, la compassió i la cura.

Aquest model es caracteritza per fomentar la competitivitat, l'autosuficiència, el control rígid de les emocions i una ficció d'invulnerabilitat. Sota aquest prisma androcèntric, la raó i l'espai públic s'associen a allò masculí i dominant, mentre que l'emoció i la vulnerabilitat queden relegades a la feminitat i subordinades.

Aquest marc cultural explica perfectament per què la presència d'homes en professions centrades en la cura com la infermeria ha estat històricament minoritària: la implicació dels homes en l'àmbit de les cures trenca amb la divisió genèrica del treball tradicional i qüestiona el seu propi estatus.

No obstant això, la masculinitat no és un ens fix, immutable ni ahistòric. Actualment, observem la necessària emergència de masculinitats no hegemòniques, entre les quals destaquen les anomenades "masculinitats curadores" i igualitàries.

Aquestes noves formes de viure el gènere masculí es plantegen com a alternatives clares als trets de la masculinitat hegemònica, apostant per una gestió de les relacions interpersonals basada en el diàleg, l'empatia, la cooperació i els bons tractes.

Per als infermers, exercir aquesta professió pot ser, en si mateix, un acte de dissidència davant dels mandats clàssics de la virilitat. Tenir cura de les altres persones requereix posar al centre la interdependència i acceptar la fragilitat humana, valors que confronten directament l'estoïcisme emocional i la independència fictícia del model masculí hegemònic. Quan un home assumeix el rol de cuidador, obre espais de possibilitat per a redefinir i sanar la relació històricament conflictiva entre masculinitat i vulnerabilitat. Assumir que som éssers vulnerables i interdependents és una eina pedagògica transformadora fonamental per a tota la societat.

Des de la Comissió de Política i Gènere del COIB, tenim el repte d'impulsar aquest canvi de paradigma. Cal reconèixer els homes com a subjectes de gènere i actors imprescindibles per assolir societats més igualitàries i democràtiques. Fomentar les masculinitats no hegemòniques dins la professió infermera ajuda a democratitzar les cures i a desmuntar el vincle exclusiu entre el gènere femení i l'atenció a la salut. Promoure models d'homes que cuiden, que es permeten ser vulnerables i que renuncien als privilegis del dividend patriarcal ens apropa a un sistema sanitari molt més equitatiu, on la qualitat humana i el bon tracte siguin el centre i l'eix vertebrador de tota relació terapèutica.