Eduard Pérez Ballestero és infermer amb una trajectòria vinculada a l’atenció de persones en situacions de gran vulnerabilitat. Format a les Escoles Universitàries Gimbernat de la Universitat Autònoma de Barcelona, al llarg dels darrers deu anys ha desenvolupat la seva carrera professional principalment en hospitals públics, tant a Catalunya com al Regne Unit. La seva experiència assistencial s’ha centrat especialment en l’àmbit de l’oncologia, on també ha exercit funcions de gestió de casos.

Compromès amb la formació continuada, ha completat un màster en Cures Pal·liatives i un altre en Genètica Assistencial. Aquesta especialització el va portar a orientar la seva trajectòria cap a un camp emergent i altament especialitzat com és l’assessorament genètic. Actualment treballa a la Unitat de Càncer Hereditari de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

Què et va portar a ser infermera i com ha evolucionat la teva visió de la professió al llarg dels anys?

A diferència de moltes persones, jo no tenia clar que volia ser infermer, però sí que sabia que volia contribuir a un món millor. M’apassionava la salut, el contacte humà i sentia el desig d’ajudar les persones en moments de vulnerabilitat. Aquest impuls em va portar a la professió.

Tenir cura és un verb que ha de tornar a posar-se al centre: no viurem en un món millor si no ens cuidem entre tots i totes.

Amb els anys, la meva visió de la professió infermera ha evolucionat. Al principi la veia com una feina assistencial, centrada en la cura física de les persones, però he après que va molt més enllà: implica educar, acompanyar emocionalment, investigar i participar en decisions clíniques.

Avui la considero una professió autònoma i essencial dins del sistema de salut, amb una gran capacitat de lideratge i innovació. La meva motivació inicial continua viva, ara amb una mirada més àmplia i conscient.

Quin ha estat el repte més significatiu de la teva trajectòria professional?

De reptes significatius n’hi ha hagut molts en aquests deu anys. Iniciar-me al món laboral i adonar-me del poc valor que sovint es dona a les infermeres, treballant en una mateixa setmana a urgències, neurocirurgia, traumatologia, cardiologia i oncologia, tenint cura de persones amb situacions de salut d’alta complexitat sense formació específica.

Marxar al Regne Unit va suposar un “reset”, que em va permetre entendre la professió infermera des d’un nou paradigma. També ho van ser treballar a contracorrent durant la pandèmia o canviar de direcció professional per especialitzar-me en assessorament genètic.

Tot i això, el repte més significatiu el vivim cada dia aprenent el cuidatge de les persones en contextos de gran complexitat humana i emocional, vetllant sempre per la seva dignitat.

Com creus que hauria de ser la professió del futur? Quins canvis són imprescindibles?

La professió del futur hauria de ser més visible, reconeguda i valorada com una disciplina autònoma i essencial dins del sistema de salut. Cal que les infermeres tinguem més presència en la presa de decisions, en la gestió i en la investigació, contribuint activament a transformar el sistema de salut.

Els canvis imprescindibles passen per invertir en formació especialitzada, recerca i lideratge infermer, així com per reduir la burocràcia que sovint ens allunya de les persones ateses.

També és clau posar les cures al centre, especialment davant el repte que suposa l’augment de l’esperança de vida i la creixent complexitat de les necessitats de salut de la població.

No obstant això, aquests canvis no arribaran sense infermeres motivades; per això, cal que les autoritats sanitàries millorin les condicions laborals de les infermeres i de la resta de professionals de la salut.

Quin consell donaries a les noves generacions d’infermeres?

A les noves generacions d’infermeres els diria que no perdin mai l’esperit crític. Qüestionar i reflexionar és un símptoma de voler millorar les coses, així com tenir curiositat i gana de coneixement. Que no deixin que la pressa o la burocràcia els facin oblidar el valor del contacte humà i l’escolta activa: les persones tenen un nom i una biografia, no són una patologia.

També els diria que creguin en elles mateixes perquè són capaces d’arribar allà on es proposin: cal trencar els sostres de vidre. La nostra professió pot tenir presència en molts àmbits que ni tan sols imaginem; per això necessitem reforçar la confiança, l’autoestima col·lectiva i els nostres drets.

Quin espai creus que haurien d’ocupar les infermeres en la presa de decisions?

Les infermeres haurien de tenir una presència real i reconeguda en tots els nivells de presa de decisions del sistema de salut. Som professionals amb una visió global i holística de la persona i de la comunitat, i aquesta mirada és imprescindible per dissenyar polítiques i estratègies de salut més humanes i eficients.

Cal que les infermeres participin en espais de gestió, planificació, recerca i política sanitària, aportant la seva experiència de primera línia en l’atenció i la cura.

La nostra veu ha d’estar present allà on es defineixen prioritats i recursos, perquè prendre decisions sense la perspectiva infermera és perdre una part essencial del coneixement sobre les necessitats reals de les persones.

Troba a l'Eduard a → LinkedIn