En primera persona: Mónica García Sorroche, infermera, docent i impulsora d’un projecte per donar veu a la professió
Mónica García Sorroche és una infermera amb una trajectòria diversa i compromesa amb la cura i la visibilització de la professió.
Granadina d’origen i establerta a Barcelona des de fa vint anys, és llicenciada en Documentació per la Universitat de Granada i graduada en Infermeria per l'Escola Universitària d'Infermeria de Sant Pau. Ha completat diversos màsters, entre ells el GESAPH en Gestió Integrada de Serveis, el Màster en Administració i Gestió en Infermeria, el Màster en Atenció i Cures Gerontològiques i Geriàtriques, així com una especialització internacional en lesions tissulars. Actualment, cursa un màster en endocrinologia, metabolisme i nutrició.
Ha exercit en àmbits com la unitat hospitalària, les urgències i el quiròfan (anestèsia i reanimació), així com en la gestió de pacients en hospitals de tercer nivell i en el sector residencial com a responsable higiènic-sanitari. Actualment treballa a l’atenció primària com a infermera d’ATDOM al CAP Adrià de Barcelona.
Compagina l’activitat assistencial amb la docència en màsters universitaris i com a tutora de pràctiques per a estudiants de Grau i IIR. El 2024 va posar en marxa el projecte @enfermera_con_zuecos_y_lo_loco, a través del qual impulsa la campanya #visibilitatinfermera, amb l’objectiu de donar veu als diferents rols de la professió i reivindicar la humanització com a eix central de les cures.
Què et va portar a ser infermera i com ha evolucionat la teva visió de la professió al llarg dels anys?
Conec el rol cuidador des de ben petita, a través de l’experiència viscuda amb familiars molt propers. Aquesta vivència em va fer entendre que la nostra professió juga un paper fonamental i necessari per a la salut i el benestar de la població.
Des de la promoció i la prevenció fins a l’educació en l'àmbit de la salut, la seguretat, el seguiment de la cronicitat, la fragilitat o l’acompanyament en el final de vida, la infermera és present al llarg de tot el procés vital. Crec fermament que la continuïtat assistencial ha de ser una visió clau de futur.
Els valors ètics i morals, la humanització, el respecte, l’empatia i la resiliència són, i han de ser, els pilars de la cura. Som presents en el naixement, en el creixement, en el manteniment de la salut, en la malaltia i, ara més que mai, en el final de vida. La professió infermera és una professió de coneixement, però també d’aprenentatge continu i de gestió emocional continua.
Quin ha estat el repte més significatiu de la teva trajectòria professional?
En tots els entorns pels quals he passat he pogut aprendre i desafiar-me a mi mateixa. A l’àmbit residencial vaig viure en primera persona els diferents rols que pot assumir la infermeria: la gestió, l’assistència, la docència i la investigació.
L’envelliment de la població ha generat un canvi de paradigma en què les persones romanen al domicili. Som nosaltres qui acudim a casa seva i detectem mancances de salut, necessitats de comunicació, d’adaptació, d’alimentació, de rehabilitació, entre d’altres.
Generar una relació de confiança, o preparar —quan arriba el moment— les famílies per al final de vida en un entorn “amigable” és tot un repte. Encara queda molta feina per fer, especialment tenint en compte que aquest àmbit depèn del sistema social i no del sanitari, fet que evidencia les mancances del sistema per adaptar-se a aquestes noves necessitats i garantir els recursos necessaris per al benestar de les persones en aquesta etapa.
L’objectiu no és evitar que les infermeres marxin, sinó aconseguir que vulguin quedar-se.
Quin impacte té la teva feina en el benestar de les persones o comunitats amb qui treballes?
L’atenció primària, i més concretament l’atenció domiciliària, esdevé un recurs imprescindible per al seguiment, la prevenció i la reducció de trasllats innecessaris en persones que tenen problemes de salut i/o socials i no es poden desplaçar per rebre l’atenció necessària.
Parlem, per tant, de fer una valoració integral de la persona i de les seves necessitats, d’adaptar-nos al seu entorn, de facilitar l’assistència sanitària, aportar tranquil·litat, coordinar amb altres recursos i, no cal dir-ho, també amb altres professionals.
Realitzem cures personalitzades a domicili, acompanyades o no pels familiars. Reconforta que et rebin, que puguis donar la mà a una persona al seu llit, que sàpiguen que poden comptar amb el suport de professionals que donem resposta a les seves necessitats, que se’ls pugui alleujar el dolor o pal·liar símptomes al final de la seva vida. És un treball de confiança, comunicació i respecte.
Què et fa sentir orgullosa de treballar en l’àmbit on exerceixes?
Ser infermera, en qualsevol dels àmbits —assistencial, gestió, investigació o docència— implica una motivació constant per formar-se, avançar, investigar i tenir cura. Sovint descobreixes que la teoria es queda curta davant la pràctica, i que cal aprendre a gestionar les emocions, desenvolupar eines de comunicació terapèutica, actualitzar els coneixements en cures, entre moltes altres qüestions.
La complexitat, la cronicitat i la fragilitat et posen en contacte amb una població que necessita no només la teva formació, sinó també la teva dimensió humana, la teva capacitat d’adaptació i les eines que tens per gestionar recursos i donar resposta a les seves necessitats.
He trobat en aquest àmbit el lloc on més a prop em sento de la persona. L’ètica i el respecte hi són fonamentals. És important fomentar el Document de Voluntats Anticipades, parlar obertament sobre la vida i la mort, la donació, els últims desitjos... perquè, quan arribi el moment, es compleixin.
Què canviaries demà mateix si poguessis transformar alguna cosa en el sistema de salut?
L’àmbit de millora és extens, tant per a la població com per a una infermeria cada vegada més especialitzada i formada, que reclama el reconeixement que mereix. La població sap que hi som, però sovint desconeix tot el que fem. Cal visibilitzar la professió, però també les persones que l’exerceixen.
Reduir les ràtios, aplicar realment l’Assistència Centrada en la Persona (ACP) i tenir cura de qui cuida és fonamental per garantir la viabilitat del sistema. La infermeria és una peça essencial dins l’engranatge de l’equip assistencial.
Millorar les condicions laborals, garantir l’estabilitat contractual i fomentar un tracte humà per part dels comandaments i de les institucions són incentius que, en molts casos, resulten més valuosos que els purament econòmics.
L’objectiu no és evitar que les infermeres marxin, sinó aconseguir que vulguin quedar-se.