Amb totes les places exhaurides i llista d’espera, la jornada “Disfàgia orofaríngia: competències i cures infermeres per a una hidratació i alimentació segura” confirma l’interès creixent per un problema de salut altament prevalent i encara infradiagnosticat. En aquest context, el COIB publica aquest article amb l'objectiu de situar les infermeres com a garants del dret fonamental a rebre una atenció segura, digna i adaptada a les necessitats de cada persona.
Les infermeres tenim el deure ètic i legal de vetllar pel dret fonamental de les persones a rebre una atenció segura, digna i adaptada a les seves necessitats. En aquest sentit, la disfàgia orofaríngia, és a dir, la dificultat per formar i desplaçar el bol alimentari de la boca fins a l’esòfag, representa avui un repte sanitari i ètic de primer ordre. Tot i la seva elevada prevalença, continua sent una patologia infradiagnosticada en un 80 % dels casos i sovint invisibilitzada dins els circuits assistencials.
Les dades són clares: prop d’un 27 % de les persones grans que viuen a la comunitat i fins a un 47 % de les hospitalitzades presenten algun grau de disfàgia. Avui, 33 milions d’europeus pateixen aquesta condició, i el 2050 seran 120 milions. Les conseqüències de no tractar la disfàgia poden ser molt greus, desnutrició, deshidratació, aspiracions i pneumònia aspirativa, amb un impacte directe sobre la qualitat de vida, els reingressos hospitalaris i fins i tot la mortalitat.
Prop d’un 27 % de les persones grans que viuen a la comunitat i fins a un 47 % de les hospitalitzades presenten algun grau de disfàgia.Des d’un punt de vista legal, cal recordar que la disfàgia orofaríngia està reconeguda dins la Classificació Internacional de Malalties (CIM-10 i CIM-11) de l’OMS. Aquesta inclusió implica que totes les persones tenen dret a un diagnòstic i a un tractament adequat, amb les mateixes garanties i qualitat de cures que qualsevol altra malaltia. Negar o retardar aquest diagnòstic és, per tant, una vulneració del dret a una alimentació i una hidratació segures, dret que forma part del principi de no-maleficiència i del respecte a la dignitat humana recollit a la Llei 41/2002, d’autonomia del pacient.
Entre el 25 % i el 40 % de les persones majors de 65 anys tenen diabetis. Ningú no qüestiona avui que una persona diabètica té dret a mesurar-se la glucèmia i a rebre insulina o el tractament pertinent. Ho considerem un acte bàsic de cura, un dret consolidat en qualsevol nivell assistencial. En canvi, davant d’una persona amb sospita de disfàgia, encara és massa freqüent que no s’activin protocols de detecció o que no es derivin als equips especialitzats. Aquesta diferència de tracte evidencia una desigualtat que hem d’abordar amb determinació.
Com a infermeres, som agents clau en la detecció precoç i en la valoració integral de la disfàgia. El nostre paper no es limita a adaptar dietes o viscositats; també inclou educar, acompanyar i empoderar les persones usuàries i les seves famílies, així com coordinar-nos amb equips multidisciplinaris per garantir un abordatge integral i personalitzat. Aquesta competència forma part del nostre compromís ètic i professional, i és una expressió clara del principi d’equitat en salut.
L’equitat en l’accés al diagnòstic i al tractament de la disfàgia orofaríngia no és només una qüestió tècnica, sinó un imperatiu moral i legal. Les infermeres, des del lideratge i la proximitat, tenim l’oportunitat i la responsabilitat d’impulsar aquest canvi cap a una assistència més justa, segura i humana a les persones que pateixen disfàgia orofaríngia.
