Amb motiu del 28 d’abril, Dia Mundial de la Seguretat i Salut en el Treball, convé fer una reflexió serena.  En l’àmbit psicosocial estem prevenint o estem gestionant el dany? Estem parlant massa de benestar i massa poc de salut?

Si recordeu la pel·lícula Erin Brockovich, protagonitzada per Julia Roberts, es mostra com durant anys es va ignorar evidències sobre l’origen ambiental de determinades malalties. No era manca d’informació, sinó de reconeixement. El més inquietant és: estem segurs que allò que ara sembla invisible o discutible, demà no esdevindrà evident? Ens podem permetre pensar que això no tornarà a passar?

Avui, ens trobem davant una situació que mereix una lectura similar. Les avaluacions de riscos psicosocials identifiquen de manera recurrent factors com sobrecàrrega de treball, la indefinició de rols, la manca d’autonomia, la desigualtat de gènere  o les exigències estressants mantingudes en el temps. Però, les respostes sovint es concentren en l’àmbit individual, en lloc d’eliminar el risc.

En paral·lel, apareix un altre fenomen menys visible però molt rellevant: la hiperconnexió digital. La disponibilitat permanent, la interrupció contínua i la cultura de la resposta immediata estan generant una fatiga mental creixent. Hem passat a viure connectats 24 hores al dia, però no necessàriament més connectats amb les persones.

En aquest context, es fa necessari un canvi cultural que vagi del FOMO (fear of Missing Out) al JOMO (Joy of Missing Out). La capacitat de desconnectar sense culpa, de recuperar el descans com a dret i no com a excepció, i de revalorar la presència real davant la virtualitat permanent.

La Llei de Prevenció de Riscos Laborals, és clara: el primer pas és actuar sobre el risc. Eliminar el risc en origen, després, només després, formar i informar.

Aquest ordre no és casual. És un principi fonamental de la prevenció. Per això, cal dir-ho amb claredat en els riscos psicosocials aquest ordre s’ha invertit de manera preocupant.

Els riscos psicosocials no són un forat negre. Són identificables, avaluables i sobretot, previsibles. No podem continuar mantenint l’exposició i dedicar-nos a entrenar a persones per suportar la pressió. Hem d’identificar els nous riscos emergents derivats de la hiperconnectivitat i posar mesures urgents.

Sabem com actuar quan el risc és físic. En manipulació manual de càrregues, ningú proposaria reforçar la musculatura com a primera mesura preventiva per carregar pesos excessius, la solució és reduir-los. Però quan la càrrega és mental, sembla acceptable demanar més resistència.

Potser el problema és que el dany mental no és immediatament visible. Però només s’han de revisar les dades de baixes per malalties comunes relacionades amb trastorns de la salut mental per adonar-nos que comença a ser un problema estructural.

M’agrada explicar com poden afectar-nos els riscos psicosocials a la salut, amb la imatge del cervell com una esponja versus al d’una pansa. Podem imaginar el cervell com una esponja: flexible, capaç d’absorbir, aprendre, adaptar-se. Aquesta és la base del coneixement i de la cura. Però quan aquesta esponja està sotmesa de manera continuada a estrès, pressió, manca de control o situacions d’assetjament, es transforma en pansa. Perd elasticitat, es torna rígida, saturada, incapaç absorbir més.

No és una metàfora poètica: és una realitat funcional que he viscut de prop, es manifesta en dificultats per concentrar-se, prendre decisions, recordar, cuidar, gaudir…

I quan això passa, l’impacte no és només individual. Afecta la qualitat de la feina, a les organitzacions, a les famílies i a l’economia. Perquè el desgast no es queda al lloc de treball: travessa totes les esferes de la vida.

Des d’una mirada antropològica, em preocupa, el gir cap al benestar que es viu en les empreses, reflecteix un canvi cultural més profund: la tendència a situar la responsabilitat de la salut en l’individu, fins i tot quan la responsabilitat és de les organitzacions. Això no invalida iniciatives com les de cursos de gestió de l’estrès, de gestió del temps, de promoció d’hàbits saludables o pràctiques d’atenció plena, però sí que ens interpel·la a situar-les en el seu lloc: com a complement, no com a substitut de la prevenció. No podem responsabilitzar a l’individu d’allò que és un risc laboral. Seria equiparable a mantenir una exposició nociva a l’amiant i oferir tractament un cop el dany ja s’ha produït.

Des de la infermeria del treball, tenim la responsabilitat de no repetir errors del passat, de no esperar que el temps confirmi allò que ja saben, de no convertir el concepte de “benestar” en un eufemisme que desplaça el focus de les condicions de treball cap a la responsabilitat individual.

Perquè anticipar no és alarmar: és reconèixer a temps allò que, si no s’aborda, acabarem lamentant. 

Parlar de benestar no pot substituir el deure de garantir la salut

Montse Bassa ha desenvolupat la seva trajectòria en l’àmbit de la salut laboral i incorpora també enfocaments vinculats al benestar organitzacional com a Chief Happiness Officer, amb l’objectiu d’integrar la prevenció i la salut des d’una perspectiva global.