Amb vocació i mirada global, Marta Navarro Alonso ens explica el seu testimoni en la cerca i rescat a bord d’un vaixell al Mediterrani, la seva trajectòria és el reflex d’un compromís professional que traspassa fronteres. En aquest testimoni comparteix com ha viscut aquest camí i què l’ha portat a entendre la salut com un dret universal.
En Sam i els seus pares, com moltes altres famílies palestines exiliades, van fugir fa anys al camp de refugiats de Yarmuk, als afores de Damasc (Síria).
Avui té 20 anys i ha deixat el camp amb la intenció d’arribar a Europa amb una sola cosa a l’equipatge: el somni de poder estudiar per ser barber professional.
La decisió va estar motivada per la violència, la inestabilitat política i la manca d’oportunitats que aquell país li oferia. Per fer-ho va haver de travessar Líbia, on va ser torturat, esclavitzat i explotat, fins a acabar finalment al Mediterrani.
Allà, una nit de maig amb lluna plena, l’equip de cerca i rescat (SAR Team, en anglès) del vaixell el va recollir, juntament amb altres nou homes, després d’haver estat llançats al mar en aigües internacionals. Aquell mateix dia, el vaixell ja havia començat el primer rescat a les 18:30 hores, amb aproximadament 70 supervivents. Amb prou feines havien tingut temps de guarir les seves cremades, produïdes per la barreja de fuel i aigua salada, quan el Coordinador SAR va avisar per ràdio: “SAR Team, SAR Team, get ready for rescue”.
Els primers supervivents es van arrenglerar en un racó per facilitar-nos continuar amb les tasques de rescat davant el nou Mayday. Així, sense descans, vam sortir novament amb les llanxes per rescatar-los i revertir, al vaixell, la hipotèrmia amb què arribaven.
Però la nit va continuar, i es van rescatar tres embarcacions més, plenes d’homes, dones, nadons i infants. En total, 279 supervivents van ser salvats al Mediterrani en menys de 24 hores, cadascun amb la seva història i els seus somnis particulars.
Com en Sam, s’estima que en els darrers 10 anys més de 500.000 persones han pres aquesta ruta migratòria que travessa el Mediterrani central per arribar a Europa. Actualment, Líbia es troba fragmentada políticament i moltes milícies locals controlen zones costaneres des d’on trafiquen amb persones. Aprofitant la seva ubicació al nord del continent africà i la seva proximitat a Itàlia i Malta, els traficants organitzen sortides en embarcacions sobrecarregades de persones, que paguen pel seu passatge entre 1.000 i 5.000 USD per persona.
Al voltant del 50% aconsegueix arribar a terra. Molts moren a causa de la inseguretat d’aquestes embarcacions; d’altres són interceptats per la Guàrdia Costanera líbia i retornats al país: “a aquell infern”, com ells mateixos relaten.
Mentre això passa davant dels ulls d’Europa, els seus diligents polítics continuen centrant-se en polítiques migratòries que no responen a les necessitats reals de la població. Els tancaments fronterers i els acords internacionals empenyen moltes persones a creuar per rutes cada cop més mortals i a sotmetre’s a una deshumanització inhumana.
“De sempre, les papallones i les orenetes i els flamencs volen fugir del fred… No són lliures, en canvi, els camins de l’èxode humà… Han estat desposseïts de les seves feines i de les seves terres… els nàufrags de la globalització peregrina inventant camins, desitjant casa… Alguns aconsegueixen colar-se. D’altres són cadàvers que la mar lliura a les ribes prohibides, o cossos sense nom que jeuen sota terra en l’altre món on volien arribar” —Eduardo Galeano.**
Marta Navarro Alonso és infermera de Salut Global amb experiència professional en Salut Internacional i Cooperació. Ha col·laborat en la gestió de projectes hospitalaris en zones amb recursos limitats al Camerun, en programes de Salut Comunitària participatius per a dones migrants a la ciutat de Barcelona i en l’atenció d’emergències extrahospitalàries en un vaixell de rescat a la Mediterrània Central.
