La Isabel Lorca Baez és infermera amb més de 25 anys d’experiència en l’àmbit hospitalari, on ha desenvolupat la seva trajectòria principalment en serveis d’urgències, cures intensives i diagnòstic per la imatge. Compromesa des de fa més de dues dècades amb la cooperació sanitària al Senegal, reflexiona sobre la importància del treball compartit, el respecte pels professionals locals i la contribució de la professió infermera a l’enfortiment dels sistemes de salut.
Vaig iniciar la meva trajectòria en cooperació sanitària internacional l’any 1998, principalment en contextos de l’Àfrica subsahariana. Un any després, vaig escriure el meu primer article per a la revista d’infermeria del COIB, on ja expressava la convicció que la professió infermera té un paper fonamental en la construcció d’una salut global més equitativa i compromesa amb les persones.
Vint-i-vuit anys després, aquesta convicció continua intacta, tot i que avui s’acompanya d’una mirada més madura, crítica i conscient de la complexitat que envolta la cooperació internacional.
L’experiència professional en contextos amb recursos limitats m’ha permès comprendre que l’atenció sanitària va molt més enllà de la disponibilitat de mitjans materials. He treballat en hospitals amb mancances estructurals importants, centres de salut amb dèficit de professionals i realitats condicionades per la pobresa, la desigualtat i l’oblit institucional. Tanmateix, també he conegut equips humans amb una extraordinària capacitat de resiliència, compromís i responsabilitat envers les seves comunitats.
Des d’una mirada infermera, la cooperació internacional només té sentit quan es construeix des del respecte mutu i el treball compartit amb els professionals locals. No es tracta d’intervenir des d’una posició paternalista, sinó d’establir relacions de col·laboració basades en l’escolta, l’intercanvi de coneixement i el reconeixement de l’expertesa local. Les iniciatives sostenibles neixen sempre del coneixement profund del territori i de les necessitats reals de la població.
En aquest procés, la qualitat humana dels professionals esdevé un element indispensable. Més enllà de les competències tècniques, la cooperació exigeix empatia, humilitat, sensibilitat cultural i capacitat d’acompanyament. La humanitat en la cura és, probablement, una de les eines més valuoses de la nostra professió i un requisit essencial per exercir la cooperació sanitària de manera ètica i responsable.
L’any 2022 vaig iniciar una nova etapa amb el projecte Campus Clínic Solidari, una iniciativa que representa plenament aquesta manera d’entendre la cooperació. Un espai orientat a l’intercanvi professional, la formació compartida i la construcció de vincles entre equips sanitaris. Aquesta experiència ha reforçat la meva convicció que la cooperació requereix continuïtat, compromís institucional i una clara aposta pel treball conjunt a llarg termini.
Actualment, els conflictes armats i les crisis humanitàries, com les d’Ucraïna o Gaza, evidencien la fragilitat dels sistemes de salut i l’impacte directe de la violència sobre la dignitat humana. Paral·lelament, persisteixen moltes altres crisis oblidades, especialment al continent africà, que continuen provocant sofriment sense una resposta internacional suficient.
Davant d’aquesta realitat, les infermeres tenim una responsabilitat rellevant. La nostra proximitat a les persones, la visió integral de la cura i la capacitat d’adaptació ens situen en una posició privilegiada per contribuir a una cooperació sanitària més humana, justa i transformadora.
Després de vint-i-vuit anys de trajectòria, continuo creient que compartir el camí és la manera més honesta i coherent d’entendre la cooperació internacional.
