Raquel Franco Valenzuela és infermera, investigadora, docent i presidenta de la Fundació Caring Around The World. Amb una àmplia trajectòria en l’àmbit quirúrgic i de les cures crítiques, ha impulsat projectes de cooperació internacional i ha destacat per la seva tasca en la humanització de l’assistència sanitària. A partir de la seva experiència, reivindica una cura que combini l’excel·lència tècnica amb l’acompanyament emocional i l’atenció centrada en la persona.
Recordo la por quan vaig sostenir per primera vegada una agulla per punxar una persona: “Li faré mal”, “fallaré”.
Cuidar una persona mentre extreia sang o canalitzava una vena era un repte, perquè l'acte començava per contenir la meva emoció i la de la persona que confiava en mi abans d'executar la tècnica. Això és cuidar.
Com a infermera de quiròfan, he cuidat amb ciència, consciència i amor.
La venopunció forma part de la nostra professió: a Espanya se’n realitzen al voltant de 60.000 al dia. És un dels gestos que més ansietat genera, no sols en qui ho rep, sinó també en qui el practica. Aproximadament un de cada tres intents falla, i cada fallada deixa alguna cosa més que un hematoma: dolor, desconfiança i trauma. Una realitat que pateixen especialment les persones amb una malaltia crònica.
Des de la Fundació Caring Around The World treballem en la gestió de l'estrès i de les emocions de les persones en l'àmbit sanitari. Hem comprovat que l'estrès no es redueix només amb el coneixement. Tampoc la tecnologia substitueix la nostra tasca. Es gestiona amb la seguretat d'equivocar-se sense conseqüències i desenvolupant habilitats humanístiques: sensibilitat, contenció emocional, empatia, compassió... Aquí va néixer HumaVIA, un dispositiu de simulació clínica de baix cost que vam dissenyar, sobre el terreny, en les nostres missions a l’Àfrica, on els recursos són escassos i la necessitat de formar bé és enorme.
La simulació canvia les regles del joc. Quan una estudiant aprèn la venopunció amb el nostre mètode, tot és una simulació. Pot fallar i aprendre una vegada i una altra sense por de les conseqüències. Centra la seva atenció en les competències úniques de l'ésser humà que la tecnologia no té, com la connexió humana, la relació terapèutica i la contenció emocional que es dona en la cura. Un professional que domina la tècnica i la relació humana, de persona a persona, es manté tranquil. La persona atesa ho nota a les mans, en la veu, en la mirada: just això que ha desenvolupat i entrenat amb HumaVia, perquè no sols ensenyem a punxar, sinó a fer-ho des de la connexió humana, amb la gestió de l'estrès i la seguretat en la cura com a objectius principals. Treballem des d'un enfocament salutogènic: no ens preguntem únicament què emmalalteix els professionals, com la sobrecàrrega, la por de fallar, sinó què els manté sans i capaços de continuar amb la seva tasca. La resposta és clara i unànime: sentir-nos competents i acompanyats.
Tant els estudiants com els professionals, després d'entrenar, canalitzen la seva primera via real sense que els tremoli el pols. Aquest petit instant, per a mi, resumeix per què fem tot això.
L'art de la cura reconeix el professional com a artista. Reduir l'estrès és una condició vital per a una sanitat més humanitzada. La simulació, pensada amb aquesta visió integral, no és només una eina pedagògica; és una manera de retornar-nos la confiança, el pilar sobre el qual hauria de basar-se la nostra professió.
Tot comença per aprendre a conèixer-se, gestionar-se emocionalment i, després, aplicar aquesta cura a l'altre, amb ciència.
