Elisabeth Lafuente: “Investigar també és cuidar”
Com vas començar a interessar-te per l’àmbit dels accessos vasculars i la recerca? Hi va haver algun moment clau?
Va ser treballant amb pacients oncohematològics quan vaig veure com són d’essencials els accessos vasculars per garantir una bona atenció. Sovint utilitzàvem vies que avui dia consideraríem precàries, exposant els pacients a riscos. Em vaig preguntar si ho podíem fer millor. La resposta va ser clara: sí, però calia parlar el llenguatge comú de tots els professionals, que és l’evidència científica. I així vaig començar a formar-me en recerca, perquè volia ser capaç de llegir, interpretar i aplicar la literatura científica, i també de generar nou coneixement.
Has combinat assistència, lideratge clínic, docència i recerca. Quines dificultats has trobat i què n’has après?
La principal dificultat és la manca de temps protegit per investigar. Qui vol fer recerca ho ha de fer en el seu temps lliure, sovint a costa de la vida personal. I l’altre gran obstacle és econòmic: la formació i les publicacions tenen un cost elevat. A més, les infermeres diplomades hem rebut històricament poca motivació investigadora. Tot i això, jo he descobert una altra versió de mi: una professional capaç d’organitzar-se, de ser constant, de tenir mirada crítica i de pensar a llarg termini.
Quines són les teves línies de recerca més rellevants i quin impacte tenen en la pràctica clínica?
La meva línia principal és la prevenció, sobretot en relació amb els factors de risc en els accessos vasculars. Crec que la prevenció és clau: si identifiquem quins pacients són més vulnerables a desenvolupar complicacions, podem personalitzar les cures i optimitzar recursos. Això implica implantar sistemes de vigilància i fer polítiques assistencials més eficients. Malauradament, tot depèn dels recursos disponibles. Implementar aquestes estratègies sovint topa amb dificultats tècniques i econòmiques.
Creus que la recerca infermera està prou reconeguda dins el sistema sanitari?
No. Malgrat els avenços, la recerca infermera continua sent poc reconeguda. Falta temps protegit, finançament específic i presència de lideratge científic infermer. A més, en moltes institucions, la producció científica de les infermeres no es valora com cal, especialment si la comparem amb altres disciplines.
Quins canvis estructurals caldrien per facilitar que les infermeres puguin investigar?
En primer lloc, temps protegit i reconeixement retributiu. Després, figures híbrides oficials que combinin l’assistència i la recerca, amb accés equitatiu a beques competitives i recursos. També és clau tenir unitats de suport a la recerca infermera, polítiques de conciliació i més lideratge professional. I, evidentment, un millor finançament.
Des de la presidència de SEINAV, com treballeu per donar visibilitat a la recerca infermera?
Tenim tres línies estratègiques: primer, ajudar a generar i difondre evidència amb impacte clínic i econòmic. Segon, visibilitzar referents i casos d’èxit, i reconèixer públicament la tasca de les infermeres investigadores. I tercer, establir aliances interprofessionals amb altres societats científiques per créixer plegats. Creiem molt en la força de la comunitat i en el valor de compartir coneixement.
Quin missatge donaries a una infermera jove amb vocació per la recerca però que no sap per on començar?
Li diria que la seva mirada és necessària. Investigar no és només per a l’elit acadèmica: pot començar des de la pràctica clínica, observant problemes reals i tenint ganes de buscar solucions. Però cal formar-se bé, llegir molt i buscar bons referents. Jo he tingut la sort d’envoltar-me de persones que m’han acompanyat i projectat. I sobretot, entendre que la recerca no es fa sola: cal sumar-se a grups i compartir.
Quins són aquests referents per a tu?
Les meves dues directores de tesi: la Dra. Cristina Esquinas i la Dra. Avelina Tortosa. I dins del meu hospital: la Dra. Roser Terradas, la directora Paloma García Martín i la meva cap directa, Laia Lacueva. Són persones que m’han ajudat a créixer com a investigadora i com a professional.
Com t’imagines la recerca infermera d’aquí a 5 o 10 anys?
M’agradaria veure una recerca infermera plenament integrada i reconeguda, no només per cada hospital, sinó pel sistema de salut en conjunt. M’imagino infermeres treballant braç a braç amb altres professionals, generant evidència sense haver de renunciar a la seva vida personal. Amb recursos, amb una carrera professional que valori la recerca, i amb una comunitat formada des del grau amb esperit crític i curiós. Que publicar en revistes internacionals o liderar projectes no sigui excepcional, sinó habitual. Que investigar deixi de ser un luxe per a unes poques i passi a ser una part natural de la nostra professió.