L’entrevista l’ha fet Lluís Serra, codirector del màster i vocal d’Infemeria medicoquirúrgica del COIB.

Manel Garcia, explica’ns una mica la teva trajectòria personal. Com comença? Com neix aquesta vinculació amb el món de l’esport?

Possiblement, hauríem de dir que la meva història personal és una història lligada sempre al món de l’esport.

Jo vaig començar al Barça de ben petit. De fet, vaig començar als deu anys com a recollidor de pilotes. A partir d’aquí, a poc a poc, vaig anar creixent i fent-me gran dins del club.

Quan arriba el moment d’acabar els estudis i plantejar-te a què et vols dedicar, jo tenia molt clar que volia continuar vinculat al món de l’esport. En aquella època, amb un títol de massatgista podies incorporar-te a algun dels equips del Barça, i vaig obtenir aquesta titulació per començar a treballar en un equip del club.

Vaig començar amb els infantils i, mentrestant, vaig decidir estudiar Infermeria per poder conèixer millor i donar resposta als problemes de salut que podien tenir els jugadors que jo acompanyava.

Així vaig començar la carrera mentre continuava fent coses dins del món de l’esport. Quan vaig acabar Infermeria, van anar sorgint noves oportunitats dins del club: vaig pujar al juvenil i vaig anar progressant fins a arribar al primer equip de futbol.

Vaig passar cinc anys al primer equip, durant l’etapa de Frank Rijkaard, i en aquell moment ja estava força consolidat dins del servei mèdic.

Quan va acabar aquella etapa, em van plantejar la possibilitat de passar al servei mèdic i desenvolupar-hi el treball d’infermeria pròpiament dit.

A partir d’aquí, vaig començar a pensar quin podia ser el meu recorregut professional dins del club. Un dels objectius més ambiciosos era arribar a dirigir el centre mèdic i les emergències sanitàries de l’estadi. Vaig orientar la meva formació cap aquí, fent un màster en gestió i formant-me en emergències, precisament per intentar arribar a aquesta posició.

Finalment, vaig tenir l’oportunitat d’assumir-la i consolidar-m’hi. Pràcticament, des que vaig començar al Barça, veia la possibilitat d’acabar tota la meva vida professional treballant al club.

A més de fer controls, valoracions i proves en les diferents àrees esportives, també gestiones tot el dispositiu preventiu sanitari d’una institució com el Futbol Club Barcelona. Explica’ns aquesta part.

Correcte. Al centre mèdic no només fem tot el que té a veure amb les revisions mèdiques, les lesions dels jugadors, els controls o els tractaments.

En el meu cas, també porto la gestió de les infermeries que hi ha a les diferents instal·lacions del club: el Camp Nou, el Palau Blaugrana, l’Estadi Johan Cruyff, la Ciutat Esportiva i altres instal·lacions on competeixen els nostres equips.

En definitiva, intentem gestionar totes aquestes instal·lacions perquè, sempre que hi hagi partits dels nostres equips, disposin d’una cobertura sanitària adequada a l’aforament de cada instal·lació i a les necessitats de les persones que hi assisteixen.

En última instància, durant unes hores cada setmana ets responsable de la cobertura sanitària d’un estadi que pot arribar a reunir prop de 100.000 persones. Com es porta aquesta responsabilitat?

És una responsabilitat important. Penses: “Ostres, és molta gent que tens al teu càrrec durant quatre, cinc o sis hores”.

Com ho assumeixes? D’entrada, amb il·lusió i amb moltes ganes. També amb la consciència que ets una peça important en aquell moment i que has d’estar coordinat amb altres institucions.

Tenim preparada tota aquesta coordinació perquè, davant de qualsevol situació que pugui produir-se, puguem activar els circuits necessaris: un codi infart, un codi ictus o qualsevol altra emergència que es produeixi dins de l’estadi.

Hi ha molta feina prèvia de coordinació i planificació.

Cada partit és un repte. A cada partit passen coses i apareixen situacions diferents. És una feina que vius amb orgull perquè, quan acaba el partit, et sents molt satisfet de tot el treball que s’ha fet.

Però, sobretot, el més important és pensar en l’equip que tens al darrere. Tenim un gran equip, format per infermeres i infermers i per metges amb una gran capacitat professional. Si pots tenir la sensació que tot està controlat, és gràcies a aquest equip.

Per tant, aquest orgull que pots sentir al final d’un partit l’has de compartir i agrair, sobretot, a tot l’equip que hi ha al darrere.

Tots dos coneixem una mica la història del màster perquè en som codirectors, però m’agradaria que l’expliquessis tu. Com comença aquest projecte que avui tenim amb el màster d’Infermeria i Esport?

Doncs va començar, realment, amb una protesta meva al Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB).

Jo em queixava perquè veia que, cada vegada més, la professió infermera estava desapareixent del món de l’esport. Cada vegada hi havia més fisioterapeutes i, en canvi, cada vegada hi havia menys infermeres i infermers.

Vaig traslladar aquesta preocupació COIB i, gràcies al fet que la nova Junta va voler escoltar-la, vaig poder explicar-los aquesta situació i plantejar-los que havíem de fer alguna cosa davant d’aquesta pèrdua de presència d’infermeres.

De la reunió va sortir un consens: calia impulsar una formació específica perquè les infermeres i els infermers poguessin adquirir els coneixements que necessita actualment el món de l’esport, un àmbit que s’ha professionalitzat moltíssim.

I així vam començar a planificar aquesta formació.

A poc a poc, el projecte va anar creixent. Hi incorporàvem nous continguts: nutrició, preparació física... Cada vegada hi afegíem més coses fins que va arribar un moment en què el projecte havia crescut tant que es va convertir en un màster.

Al final, penses que és tot un repte: una iniciativa que neix d’una queixa presentada al Col·legi i acaba convertint-se en un màster.

Fem aquesta entrevista coincidint amb la clausura de la primera edició del màster. Els alumnes estan contents i el retorn que estem rebent també és molt positiu. Quina valoració en fas?

D’entrada, estic contentíssim. Em sento molt orgullós.

Quan vam decidir fer un màster, vaig tenir clar que la meva implicació havia de ser màxima: ajudar tant com pogués els alumnes i, sobretot, intentar que tots, o, si no pot ser tots, una gran majoria, acabessin treballant dins del món de l’esport.

Crec que és necessari que tinguem infermeres i infermers dins de l’àmbit esportiu, tant per al control del dia a dia com per a l’atenció a peu de terreny de joc: qualsevol lesió, cop, contusió o problema de salut que pugui aparèixer.

També són necessaris per planificar conjuntament tots els aspectes relacionats amb la salut dels esportistes amb els plans de futur.

Per això crec que és molt necessari que la infermeria sigui aquí.

La nostra voluntat és ajudar els alumnes tant com puguem i, fins i tot, intentar que des del Futbol Club Barcelona ens puguem quedar el màxim nombre possible d’alumnes, augmentant així el nombre d’infermeres i infermers que tenim i donant exemple a la resta de clubs.

Hem de demostrar que la infermeria ha d'estar present, sí o sí, dins de l'àmbit esportiu.

I, per acabar, més enllà de la teva trajectòria professional, ara ja tenim una formació específica i noves promocions d’infermeres i infermers preparats per desenvolupar un treball específic en el camp de l’esport. Creus que la continuïtat d’aquest màster pot arribar a generar un canvi important per a les noves generacions d’infermeres i infermers?

Aquesta és la meva esperança.

Espero que el projecte creixi, que cada vegada siguem més i que nosaltres puguem servir d’exemple perquè la resta d’equips també vegin la necessitat d’incorporar infermeres i infermers.

A l’última taula rodona que vam fer, vam convidar professionals mèdics de diferents clubs, i tots van sortir amb ganes de poder tenir infermeres i infermers dins dels seus equips.

Crec que això és molt positiu de cara al futur.

Si comencem a treballar tots plegats i a incorporar la professió infermera, cada vegada hi haurà més equips que ho faran.

Durant aquella taula rodona es va utilitzar una expressió que em sembla molt encertada: hem de picar pedra.

Tenim uns 11.000 equips esportius a Catalunya. Per tant, tenim moltíssimes possibilitats perquè les infermeres i els infermers hi puguin treballar.

Es tracta de continuar picant pedra, d’anar de porta a porta i, sobretot, de facilitar aquesta entrada. Des del Futbol Club Barcelona intentarem ajudar tant com puguem a obrir aquestes portes.

Entre tu i jo, als 11.000 potser no arribarem... però a alguns sí. I el Barça ja n’és un exemple.

Sí. Dels alumnes d’aquesta promoció, en aquests moments ja n’hi ha cinc que es queden amb nosaltres i espero que siguin més. Encara ens falta acabar de tancar algunes coses, però segurament seran set els que es quedaran treballant amb nosaltres. Dos més han pogut accedir a federacions esportives i una altra ha pogut incorporar-se als serveis de salut del Club Joventut de Badalona, la Penya.

Tant de bo continuem aquesta dinàmica. És cert que necessitem un nombre mínim d’alumnes per poder fer una nova edició del màster, però estic convençut que ho aconseguirem i que ens retrobarem en una segona edició.

Espero que sí. I espero que aquest màster sigui, com a mínim, un inici dins del món esportiu; que aquella queixa de què va sorgir tot plegat acabi convertint-se en una realitat.

I aquesta és també la feina del Col·legi Oficial: recollir les inquietuds i, sempre que sigui possible, transformar-les en millores.
Moltes gràcies.

Moltes gràcies.

Consulta més informació sobre el màster