En el marc del Dia Internacional de les Infermeres, el president del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), Borja Manzanares, publica un article a La Vanguardia que reivindica el pensament com a essència de la professió infermera. Lluny dels tòpics de la vocació i el sacrifici, Manzanares posa en valor la intel·ligència crítica, l’escolta profunda i la capacitat transformadora de les infermeres, reclamant el seu lloc com a veus imprescindibles en la presa de decisions i el disseny del sistema de salut.
Hi ha professions que executen. D’altres, que repeteixen. Algunes que creuen. Però n’hi ha una que, des del seu origen, ha triat pensar.
La professió infermera no ha estat mai una simple suma de procediments i tècniques. Ha estat, i és, una forma de pensament. Un pensament que observa sense filtres, que escolta sense pressa, que entén sense jutjar. Un pensament que cura.
En un món sovint guiat per dogmes, inèrcies arcaiques i jerarquies, la nostra professió ha estat la disciplina incòmoda. La que ha qüestionat el que semblava inqüestionable, que ha posat la vida, i no només la malaltia, al centre, i que ha integrat no només el coneixement científic, sinó també l’ètic i l’emocional.
Pensar no és còmode. Obliga a escoltar, a mirar més enllà del protocol, a fer-se preguntes compromeses. Tot i això, pensar és el que ens ha fet créixer com a professió i com a societat. Per això, avui, que celebrem el dia internacional de les Infermeres, no voldria parlar de vocació ni de sacrifici. M’agradaria parlar de la intel·ligència d’una professió que ha sabut fer costat a la fragilitat humana sense perdre el rigor. Que ha estat capaç d’innovar sense trair l’essència. Les infermeres hem pensat com acompanyar un dol. Com sostenir una família. Com prevenir el patiment. Com fer una cura des del respecte i no des del control. Hem estat pensadores en torns de nit, en consultes massificades, en residències, en unitats d’aguts o en centres d’atenció primària.
I, tot i això, sovint se’ns ha reduït a un rol subordinat i, en molts casos, invisible. Als espais de decisió, la nostra mirada encara no hi és. I això, inevitablement, té conseqüències: es perd complexitat, es perd humanitat, es perd visió integral: es perden, en definitiva, solucions que el sistema necessita urgentment. Cal deixar de pensar en les infermeres com a professionals de suport i començar a veure-les com les veus que pensen el sistema. Que tenen una visió global, holística i sostenible. Que poden liderar. Que poden decidir. Que poden transformar.
Des del COIB, ho diem sense embuts: sense reconeixement del pensament infermer, no hi ha futur per a la salut, perquè tenir cura també és una manera de pensar el món. I perquè només des d’aquest pensament que escolta, que connecta i que transforma podem construir una societat més justa i saludable. No ens podem permetre ignorar més el talent que pensa, que observa, que escolta, que construeix. Perquè la professió infermera és pensament. I és aquest pensament el que farà avançar el sistema.
