T’estiren. Et despullen. Et pregunten. Tremoles. Et col·loquen el braç dins un objecte que s’infla, pressiona i es desinfla. Et posen elèctrodes al pit, als braços i a les cames. Cables per sobre. Pausa. Paper que s’imprimeix. Cables fora. Torna a inflar-se aquell objecte. T’estiren el braç, amb la palma mirant al sostre. Et toquen el canell. Punxada. Dolor intens. En un braç, un líquid gèlid; a l’altre, un que irrita. Dolor. De les moltes veus que t’envoltaven, en queda una de sola que t’explica alguna cosa. Continues tenint fred. No coneixes ningú. El maneguet es torna a inflar. Encara no fa ni quinze minuts que ets dins. Pugen les baranes a banda i banda. Et diuen que ara tornen i et quedes sol.

Ha estat una intervenció tècnicament excel·lent... Però si a vostès els fessin el que acaben de llegir, com se sentirien? Fluix, molt fluix, fatigat, adolorit. Un titella. Han pres el control de tu i del teu cos. Et dirigeixen, amb la millor intenció, sí, però et sents atropellat. No has entès pràcticament res del que et diuen. Intentes descansar, però la veu —que mira de ser amable i et tracta amb proximitat— no para d’entrar. Et destapa, mira coses, toca aparells i revisa tots els tubs que tens arreu. I allò, que s’infla cada estona. Tens vuitanta i escaig. No et deixen, ni et pots moure. Aquesta descripció és només l’inici de la seva estada a l’hospital. La previsió és que s’hi quedi, amb sort, una setmana. Sense sort...

Segon dia sense finestres. Tancat al mateix espai, sempre la mateixa llum artificial. Encara no pots moure’t. Sues. Tens els llençols humits i rebregats, tot i que els han canviat fa una estona. El matalàs és dur. Et diuen que et baixaran un llit. Aire calent, ressec i viciat. Parets d’un color intens. No tens cap distracció. Ni intimitat. Demanes ajuda i triga a arribar. No és que no vulguin, és que no hi arriben. Soroll continu. Crits, timbres, alarmes.

Quina hora és? No hi ha manera d’intuir-ho. Tant és Greenwich com Canàries com les antípodes. Les hores són minuts, o són el que hagin de ser. No saps quin temps fa. Fa dos dies que no t’han deixat menjar ni beure. Estàs desorientat. Els fills no han vingut. La dona va ser-hi ahir i va passar la nit amb tu, asseguda en una cadira metàl·lica, freda, rígida, sense encoixinat.

Soc infermer d’urgències. Si les infermeres d’aquest servei tenim res en comú és el sentit de pertinença. Hi som i ens hi sentim. Ens estimem la nostra feina. És així. El fet és que ja no és el que era. I no és nostàlgia, és observació. No es tracta de l’estrès, de la sobrecàrrega o de les mil coses que ens passen cada dia i, que farien replantejar-se la feina a qualsevol. És que cada cop et sents més impotent. Covid a part, crec que mai m’hi havia sentit tant.

Se suposa que hi soc per intervenir, estabilitzar, revertir si es pot i derivar. Donar l’alta o ingressar la persona. Això fa massa temps que no és així. No sé si és cínic o còmic que la realitat contravingui fins i tot el seu nom. Es diu urgències, però l’estada mitjana no deixa de créixer. De la mateixa manera que es diu hospital d’aguts, però redoblem esforços per abordar, justament, la realitat contrària: la cronicitat.

Pensin amb mi. Potser urgències no és el lloc per contenir la fragilitat. Potser no va ser ideada per això. Potser els ingressos administratius no descongestionen passadissos. I no és per mi o per les meves companyes —que anem sobrepassades, és una constant—, tot i que de vegades sortim a fumar (com tant agrada recordar). És perquè quan una persona gran entra a urgències i s’hi queda dies, per després ingressar, s’inicia un cicle que només la farà més vulnerable.

Al seu procés de salut complex s’hi associen la síndrome d’immobilitat, la debilitat muscular, la dependència i el deteriorament cognitiu. Quan la persona torna a casa, ho fa més feble que abans, i això dificulta seguir el tractament, gestionar les activitats bàsiques i evitar noves complicacions. Si l’home d’abans no té suport en arribar a casa, o és la senyora que va passar la nit en aquella cadira qui se’n fa càrrec... què esperem que passi?

La malaltia es pot estabilitzar; la vulnerabilitat, no. Mentre no posem el focus en aquesta segona, els reingressos evitables continuaran sent la crònica que ningú vol llegir, però que tothom hauria d’escoltar. I urgències i els hospitals continuaran col·lapsats, i el periple hospitalari de la gent gran... millor en parlem un altre dia.

Consulta l'article: Social.cat