Com a infermeres, coneixem bé el sentit de la cura, però massa sovint som nosaltres les grans oblidades en l’equació de la salut laboral. Avui vull posar el focus en un fenomen emergent que, sota la promesa de la flexibilitat i l’eficiència, erosiona silenciosament el nostre benestar: la hiperconnectivitat laboral.

La lectura d’aquest document tècnic no només confirma sospites, sinó que alerta, amb dades contundents, de com la tecnologia està redefinint les relacions, el temps i la salut.

La paradoxa de l’autonomia i el tecnoestrès

L’estudi, elaborat a partir d’una mostra de 1.847 persones treballadores, descriu el que anomena la “paradoxa de l’autonomia”. Si bé les TIC permeten treballar des de qualsevol lloc, aquesta aparent llibertat es pot transformar en una cadena invisible: la disponibilitat permanent. Ja no es tracta només de teletreball, sinó d’una cultura de la immediatesa que envaeix els espais de descans i alimenta fenòmens com el tecnoestrès i la tecnoinvasió.

En aquest sentit, el filòsof Byung-Chul Han, Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats 2025, adverteix que sovint ens imaginem lliures mentre la societat del rendiment ens sotmet a una nova forma de coerció, interioritzada i autoimposada.

L’impacte en la salut mental

Les xifres són clares i inquietants. L’estudi mostra que les persones “molt hiperconnectades” tenen gairebé el triple de probabilitats de presentar símptomes d’ansietat (OR = 2,76) i el doble de probabilitats de presentar símptomes depressius (OR = 2,18), en comparació amb les que aconsegueixen desconnectar. A més, els trastorns del son —com l’insomni— augmenten de manera significativa, amb un impacte directe sobre la capacitat de recuperació física i cognitiva.

La bretxa de gènere, una doble condemna

Una de les evidències més preocupants és que, davant la mateixa exposició a la hiperconnectivitat, les dones presenten conseqüències més negatives en salut mental que els homes. Aquesta diferència no és biològica, sinó profundament social.

Els rols de gènere tradicionals i la “doble presència” (càrrega laboral i càrrega de cures) fan que la impossibilitat de desconnectar del treball col·lisioni frontalment amb les responsabilitats domèstiques, generant un conflicte de rol especialment lesiu. En una professió altament feminitzada com la nostra, aquest és un límit que no ens podem permetre ignorar.

De la norma a la cultura real, el risc de la inacció

L’estudi deixa una lliçó clau per a les organitzacions: tenir un protocol de desconnexió digital no és suficient. De fet, el document apunta que el risc pot ser més alt quan el protocol existeix però no s’aplica. Allò que realment protegeix és una cultura organitzativa que fomenti activament la desconnexió i que la faci viable en la pràctica quotidiana.

En aquesta línia, l’informe proposa mesures preventives per promoure accions reals de desconnexió i sensibilització, essencials per reduir el risc d’ansietat i depressió.

Conclusions. Cap a un homo connectus exhaust

Han recorda que no es tracta d’estar en contra dels telèfons intel·ligents ni de la digitalització com a eines útils, sinó d’entendre que, per primer cop, disposem d’eines que poden aïllar-nos en lloc de socialitzar-nos. En un eco d’Aristòtil, que advertia que qui no pot viure en societat és o bé una bèstia o bé un déu, preocupa constatar que avancem cap a una mena d’homo connectus exhaust.

Cal vigilar aquests riscos psicosocials emergents. Com a col·lectiu, hem d’exigir un canvi de paradigma en què “estar sempre disponible” deixi de ser sinònim de professionalitat. Desconnectar no és només un dret reconegut per la normativa; és una necessitat fisiològica i un acte essencial de salut mental.

La digitalització ens ha interconnectat globalment, sí, però correm el risc de quedar-nos sense relacions i vincles genuïns.

Montse Bassa
Infermera del treball i antropòloga
Vocal del COIB

Consulta l'estudi