"La crisi d’habitatge és també una crisi de salut pública"
Vaig començar a estudiar l’impacte de l’habitatge en la salut fa tres anys. En aquell moment em van denegar diverses ajudes a la recerca perquè les persones avaluadores no consideraven que l’habitatge fos una competència de l’Atenció Primària. En els darrers mesos, gràcies a la mobilització ciutadana i la repercussió mediàtica, aquesta percepció comença a canviar.
La crisi de l’habitatge fa anys que afecta la salut física, mental i social de les persones que acompanyem. I no ho fa de la mateixa manera per a tothom. La classe social, el gènere o l’ètnia poden condicionar les possibilitats d’accedir a una llar digna, tal com recull la literatura científica i com he pogut constatar en la meva experiència professional i personal.
La llar és molt més que un espai físic, és on construïm la nostra identitat i desenvolupem una vida digna. És l’escenari dels moments més quotidians i també dels més importants de la nostra vida. Hi creixem, fem les primeres passes, ens relacionem, ens alimentem, aprenem, descansem i tenim cura de nosaltres mateixos i dels altres. És on trobem refugi, compartim experiències i ens acompanyem al llarg de la vida, fins i tot quan aquesta arriba al final.
En un sistema en què els diners prevalen per sobre de la salut, la dignitat i la vida de les persones, l’accés a l’habitatge pot actuar com un eix de desigualtat que emmalalteix la nostra comunitat.
El fet de quedar-te sense llar suposa un estrès insuportable per a aquelles persones que han de competir en llargues llistes d’aspirants als portals immobiliaris o cues infinites davant la porta d’un pis per visitar. És aleshores quan tot allò que et diferencia de la resta sembla jugar en contra teva: el color de pell, un contracte temporal, la manca d’estalvis, l’edat, els fills a càrrec o la teva excessiva vulnerabilitat. I acabes pensant que, si no aconsegueixes un habitatge, és perquè has fet alguna cosa malament. Com si fos una responsabilitat individual i no un problema estructural.
Si tens sort, trobaràs un pis i potser podràs viure-hi sol o sola, si és el que vols. Si no, probablement hauràs de compartir habitatge als vint, als trenta o als quaranta anys, en espais on fins i tot la sala d’estar s’ha convertit en una habitació més. I aleshores, tot allò que prometia ser una llar es converteix en una promesa que no arriba mai.
Aquesta manca de perspectives genera frustració, malestar i ràbia davant d’un sistema que et prometia que, si estudiaves i t’esforçaves, arribaries molt amunt. I resulta que el més amunt que has arribat és a l’àtic sense ascensor ni finestres que acabes de visitar.
Però també hi ha qui, després de tota una vida en una casa, es veu obligat a marxar-ne. Perdre la llar és acomiadar-se del barri, de les veïnes, de les amigues, de l’escola, de la teva vida, de tot allò que feia que aquell lloc fos casa teva. És tornar a començar en un mercat que cada vegada t’ho posa més difícil. És incertesa, estrès, pors i dols. L’impacte que aquesta situació pot tenir sobre la salut l’hem vist aquestes darreres setmanes amb els casos de l’Olga i en Javier, veïns de l’Hospitalet que es van llevar la vida després de ser desnonats de casa seva.
Desnonar significa “privar l’inquilí, arrendatari o ocupant de la possessió d’un habitatge, local o finca mitjançant un procediment judicial o administratiu”, però també significa “treure a algú l’esperança d’aconseguir allò que desitja o anhela”.
Fa anys que la literatura científica documenta la relació entre la inseguretat residencial i problemes de salut com l’ansietat, la depressió, l’insomni, un pitjor control de les malalties cròniques o un risc més elevat de suïcidi. Malgrat això, encara costa reconèixer l’habitatge com una qüestió que també ens interpel·la com a professionals de la salut.
En un moment de gran mobilització ciutadana per l’habitatge, tenim la responsabilitat d’identificar les desigualtats que afecten les persones, acompanyar-les des de les consultes i els recursos comunitaris i denunciar les situacions que vulneren els seus drets. Perquè no podem parlar de salut sense parlar de les condicions en què vivim. I tenir una llar digna n’és una de les més importants.
Text publicat a social.cat

