18 de novembre de 2026

La membre de la vocalia d'Infermeria Familiar i Comunitària del COIB, Yaiza Cano González, escriu l'article "La crisi d'habitatge és també una crisi de salut pública" pel diari digital social.cat

"La crisi d’habitatge és també una crisi de salut pública"

Vaig començar a estudiar l’impacte de l’habitatge en la salut fa tres anys. En aquell moment em van denegar diverses ajudes a la recerca perquè les persones avaluadores no consideraven que l’habitatge fos una competència de l’Atenció Primària. En els darrers mesos, gràcies a la mobilització ciutadana i la repercussió mediàtica, aquesta percepció comença a canviar. 

La crisi de l’habitatge fa anys que afecta la salut física, mental i social de les persones que acompanyem. I no ho fa de la mateixa manera per a tothom. La classe social, el gènere o l’ètnia poden condicionar les possibilitats d’accedir a una llar digna, tal com recull la literatura científica i com he pogut constatar en la meva experiència professional i personal.  

La llar és molt més que un espai físic, és on construïm la nostra identitat i desenvolupem una vida digna. És l’escenari dels moments més quotidians i també dels més importants de la nostra vida. Hi creixem, fem les primeres passes, ens relacionem, ens alimentem, aprenem, descansem i tenim cura de nosaltres mateixos i dels altres. És on trobem refugi, compartim experiències i ens acompanyem al llarg de la vida, fins i tot quan aquesta arriba al final. 

En un sistema en què els diners prevalen per sobre de la salut, la dignitat i la vida de les persones, l’accés a l’habitatge pot actuar com un eix de desigualtat que emmalalteix la nostra comunitat.  

El fet de quedar-te sense llar suposa un estrès insuportable per a aquelles persones que han de competir en llargues llistes d’aspirants als portals immobiliaris o cues infinites davant la porta d’un pis per visitar. És aleshores quan tot allò que et diferencia de la resta sembla jugar en contra teva: el color de pell, un contracte temporal, la manca d’estalvis, l’edat, els fills a càrrec o la teva excessiva vulnerabilitat. I acabes pensant que, si no aconsegueixes un habitatge, és perquè has fet alguna cosa malament. Com si fos una responsabilitat individual i no un problema estructural. 

Si tens sort, trobaràs un pis i potser podràs viure-hi sol o sola, si és el que vols. Si no, probablement hauràs de compartir habitatge als vint, als trenta o als quaranta anys, en espais on fins i tot la sala d’estar s’ha convertit en una habitació més. I aleshores, tot allò que prometia ser una llar es converteix en una promesa que no arriba mai. 

Aquesta manca de perspectives genera frustració, malestar i ràbia davant d’un sistema que et prometia que, si estudiaves i t’esforçaves, arribaries molt amunt. I resulta que el més amunt que has arribat és a l’àtic sense ascensor ni finestres que acabes de visitar. 

Però també hi ha qui, després de tota una vida en una casa, es veu obligat a marxar-ne. Perdre la llar és acomiadar-se del barri, de les veïnes, de les amigues, de l’escola, de la teva vida, de tot allò que feia que aquell lloc fos casa teva. És tornar a començar en un mercat que cada vegada t’ho posa més difícil. És incertesa, estrès, pors i dols. L’impacte que aquesta situació pot tenir sobre la salut l’hem vist aquestes darreres setmanes amb els casos de l’Olga i en Javier, veïns de l’Hospitalet que es van llevar la vida després de ser desnonats de casa seva. 

Desnonar significa “privar l’inquilí, arrendatari o ocupant de la possessió d’un habitatge, local o finca mitjançant un procediment judicial o administratiu”, però també significa “treure a algú l’esperança d’aconseguir allò que desitja o anhela”. 

Fa anys que la literatura científica documenta la relació entre la inseguretat residencial i problemes de salut com l’ansietat, la depressió, l’insomni, un pitjor control de les malalties cròniques o un risc més elevat de suïcidi. Malgrat això, encara costa reconèixer l’habitatge com una qüestió que també ens interpel·la com a professionals de la salut.  

En un moment de gran mobilització ciutadana per l’habitatge, tenim la responsabilitat d’identificar les desigualtats que afecten les persones, acompanyar-les des de les consultes i els recursos comunitaris i denunciar les situacions que vulneren els seus drets. Perquè no podem parlar de salut sense parlar de les condicions en què vivim. I tenir una llar digna n’és una de les més importants.

Text publicat a social.cat