Seyla de Francisco Prófumo és  professora i infermera de salut mental, doctora en Psicologia Clínica i de la Salut per la Universitat de Barcelona. Amb una trajectòria de més de vint anys en salut mental i addiccions, manté una profunda vocació per comprendre la conducta humana i tenir cura de les persones. Actualment, imparteix docència a l’EUI Sant Pau (UAB), on entén la docència com una forma de tenir cura i d’acompanyar les futures infermeres.

Quin ha estat el repte més significatiu de la teva trajectòria professional?

El repte més gran ha estat trobar l’equilibri entre l’assistència i la docència. Després d’anys treballant en diferents àmbits de la salut mental, vaig descobrir que la docència també és una forma de tenir cura. Acompanyar les estudiants en el seu procés d’aprenentatge m’ha ensenyat que formar futures infermeres és, d’alguna manera, continuar tenint cura de les persones. El contacte amb les persones ateses, que encara mantinc, m’ajuda a mantenir viva aquesta connexió i a transmetre una mirada més real i sensible de la professió.

Quins són els grans reptes de la teva especialitat i com hi contribueixes des de la teva pràctica?

Un dels grans reptes de la infermeria de salut mental és sortir de la mirada purament clínica i incorporar-hi la promoció de la salut i la salutogènesi. Hauríem d’estar més presents a les escoles i comunitats per oferir recursos emocionals que ajudin a afrontar la vida sense psiquiatritzar-la. Des de la docència, intento transmetre als futurs professionals la importància de posar la mirada en la prevenció, de deixar de jutjar o estigmatitzar els problemes de salut mental i d’aprendre a cuidar també la seva pròpia salut emocional. Des de l’assistència, continuo vinculada a un grup de gestió emocional amb persones en procés de deshabituació, on treballem per prevenir recaigudes i promoure maneres més saludables d’afrontar el dia a dia.

Quina línia de recerca, estudi o projecte tens en marxa actualment?

Actualment participo en dos projectes que m’il·lusionen molt. Un està relacionat amb violència de gènere i salut mental, i l’altre amb el disseny d’una eina gamificada per promoure la salutogènesi de la salut mental en adolescents i joves. Després d’haver fet la meva tesi sobre intel·ligència emocional i conductes addictives, continuo interessada a entendre com les emocions i els rols de gènere influeixen en la salut. La recerca em permet continuar aprenent i aportar eines que puguin millorar la nostra pràctica com a infermeres.

Invertiria decididament en promoció de la salut mental i en el desplegament d’infermeres als centres educatius. Cal actuar abans que aparegui el trastorn, dotant infants i joves d’eines emocionals i de vida.

Què canviaries demà mateix si poguessis transformar alguna cosa en el sistema de salut?

Invertiria decididament en promoció de la salut mental i en el desplegament d’infermeres als centres educatius. Cal actuar abans que aparegui el trastorn, dotant infants i joves d’eines emocionals i de vida. També revisaria la distribució desigual de la xarxa de salut mental pública, que actualment depèn massa del territori i del proveïdor. Tothom hauria de tenir accés als recursos que ja s’han demostrat efectius. Si apostem per la prevenció, reduirem el patiment i donaríem aire als serveis especialitzats, que podran centrar-se en els projectes i tractaments que més es requereixen.

Què caldria fer, des de dins i des de fora, per millorar el reconeixement i les condicions de les infermeres?

Crec que el primer pas és que nosaltres mateixes creguem en les nostres competències i en la força de la nostra disciplina. Encara hi ha infermeres que dubten del seu poder transformador, però tenim formació, coneixement i capacitat sobrada per liderar intervencions pròpies. Des de fora, cal un reconeixement institucional immediat de la nostra categoria professional i de les competències adquirides amb els estudis universitaris de grau. És imprescindible valorar el nostre rol en la presa de decisions i en la generació d’evidència científica. Només així podrem seguir avançant com a professió autònoma i essencial per a la salut de les persones.