En quin punt es troba la recerca infermera?

Ens trobem en un moment realment àlgid. En els darrers anys s’han impulsat projectes amb gran capacitat de transformació que han canviat —i continuaran canviant— la pràctica assistencial. Les infermeres no només participem en recerca, sinó que també estem generant coneixement teòric propi i tecnologia innovadora. Tot plegat contribueix a fer més visible la nostra professió, tant des del vessant científic com des del compromís social i polític.

És cert, però, que encara queden molts reptes. Encara manquen recursos estructurals, temps dins la jornada laboral per fer recerca i un accés més equitatiu a les convocatòries de finançament. El reconeixement professional també ha de créixer. Malgrat aquestes mancances, el camí recorregut és notable i el futur es presenta esperançador si continuem treballant amb determinació.

Per què és important apostar decididament per la recerca infermera?

Perquè només les infermeres coneixem amb profunditat la realitat quotidiana de les cures. Des d’aquesta proximitat, identifiquem quins són els problemes reals de les persones i les comunitats, i tenim les eines per formular respostes contextualitzades. És fonamental que aquestes respostes sorgeixin de la pròpia disciplina infermera, amb una base científica sòlida però també amb una mirada humanista i integral.

Cal deixar enrere la idea que la recerca és exclusiva d’altres professions. Hem de liderar estudis, generar dades, interpretar-les i aplicar-les. I fer-ho des de la interdisciplinarietat, col·laborant amb altres perfils professionals, però sense renunciar a la nostra perspectiva. A més, cal que les persones ateses participin activament en els processos d’investigació. Així, la recerca esdevé més significativa i amb un veritable impacte transformador.

Quins són els principals reptes per millorar la qualitat i l’impacte de la recerca infermera?

Un dels grans obstacles és l’accés desigual al finançament. Malgrat tenir projectes potents, sovint es fa difícil obtenir suport econòmic a través de les vies convencionals. És per això que cal impulsar xarxes col·laboratives, tant a nivell local com internacional, que ens permetin sumar esforços, diversificar metodologies i presentar propostes més robustes.

També és fonamental integrar la recerca en l’horari laboral. No podem continuar assumint que la recerca es fa en temps personal, a costa del descans o de la vida familiar. Afortunadament, cada cop més institucions estan promovent espais i estructures que faciliten aquesta integració, encara que queda molt per fer.

Per últim, és vital que totes les infermeres esdevinguem consumidores actives de coneixement. No n’hi ha prou amb fer recerca; cal llegir, analitzar i aplicar l’evidència en el dia a dia. Aquesta cultura del coneixement és clau per a una pràctica de qualitat.

Quines diferències hi ha entre la recerca universitària i la recerca assistencial?

La recerca universitària sol tenir un enfocament més teòric i metodològic, orientat a la generació de coneixement i a la formació de futurs professionals. Aporta eines conceptuals, models d’atenció i estratègies innovadores a mig i llarg termini. En canvi, la recerca assistencial neix de la realitat immediata, de les necessitats que es detecten als centres de salut i hospitals. És una recerca aplicada, que busca millorar processos, implementar bones pràctiques i incidir directament en la qualitat de les cures.

Ambdues perspectives són complementàries i imprescindibles. El gran repte és establir ponts sòlids entre universitat i assistència per garantir que el coneixement generat sigui útil i aplicable, i que les necessitats de l’entorn assistencial inspirin noves línies d’investigació.

Quines són les teves línies d’investigació actuals?

Treballo principalment en salut i diversitat sexual i de gènere, la competència cultural i la innovació docent. Coordino projectes que aborden la salut afectivo-sexual amb una mirada interseccional i comunitària, especialment en poblacions vulnerabilitzades.

He estudiat vivències de persones amb VIH, l’acceptació incondicional en salut mental i les relacions terapèutiques en entorns d’urgències. A més, utilitzo eines com la fotografia narrativa o els mapes corporals per fomentar el desenvolupament d’habilitats i actituds professionals orientades a la cura inclusiva.

Per què vas escollir aquesta línia de recerca?

Sempre m’ha interessat la promoció de la salut amb una mirada comunitària, i entendre els significats que les persones atribueixen a la seva experiència vital. Des de la meva tesi doctoral —sobre el climateri en dones migrades— fins a l’impacte emocional del diagnòstic de VIH en un amic proper, he viscut moments clau que m’han empès a fer recerca significativa i compromesa.

Aquest camí m’ha portat a col·laborar amb entitats comunitàries i a formar part de xarxes com el Grupo de Enfermeras Expertas en VIH (GEEVIH). També he descobert la relació profunda entre discriminació i benestar emocional, cosa que m’ha acostat al món de la salut mental, àmbit que ara considero central i transversal en la pràctica infermera.

És habitual compartir línies de recerca amb altres institucions?

Tot i que pot variar segons contextos, la tendència és clara: les col·laboracions augmenten. Projectes com el Màster en Innovació aplicada a la Vulnerabilitat de la UAB ho exemplifiquen. S’hi han articulat sinergies amb entitats socials, administracions públiques, centres sanitaris i equips internacionals. Aquestes col·laboracions aporten una enorme riquesa metodològica i humana, i són una via clara per millorar la qualitat i l’impacte dels projectes.

Quina importància té la recerca en la formació de les futures infermeres?

És clau per garantir una pràctica reflexiva i basada en l’evidència. La recerca no pot ser només una assignatura aïllada del pla d’estudis; ha de formar part de tots els cursos, de manera transversal. Cal transmetre que la recerca és una eina viva, útil i connectada amb la realitat assistencial.

També cal escoltar què esperen les noves generacions i què demanen les institucions on treballaran. Només així podrem adaptar els plans d’estudi i fer que la formació en recerca sigui motivadora, pràctica i significativa.

Ets optimista pel que fa al futur de la recerca infermera?

Sí. Tot i que hi ha obstacles estructurals, veig una professió amb gran capacitat d’adaptació i compromís. Si treballem plegades —des de les universitats, les institucions sanitàries i els col·legis professionals— podem avançar cap a un model on la recerca sigui un pilar fonamental de la nostra tasca. No serà fàcil ni immediat, però sí absolutament possible. I valdrà molt la pena.