Al 2022 vaig fer un viatge que em va canviar la vida. Vaig anar a veure la meva filla a Tanzània, on viu des de fa temps. Ella em va mostrar que es pot viure plenament amb molt poc i amb una pau que aquí sovint se’ns escapa.

Aquella experiència em va obrir els ulls i, com a infermera compromesa amb la salut, em va colpir profundament veure de prop com la manca de recursos sanitaris afecta vides.

Vaig tornar del viatge amb dubtes i inquietuds sobre com ajudar a millorar l’accés a la salut en comunitats desfavorides, i així ho vaig transmetre al COIB, on em van posar en contacte amb la Meritxell Cascán, assessora en cooperació. Amb ella vaig descobrir tot un món desconegut per a mi: la infermeria en cooperació. No sabia que des del nostre col·lectiu es feien tantes intervencions més enllà del sistema sanitari.

Gràcies a aquesta connexió va néixer un projecte a Bafatà, una zona rural molt empobrida de Guinea-Bissau. La Meritxell em va posar en contacte amb les persones i els recursos necessaris per dur-lo a terme. I així, un any després, havent superat molts entrebancs i incerteses, al desembre de 2023 vaig iniciar-hi un programa assistencial, un programa de formació a professionals i estudiants de medicina i d’infermeria, i l’abastiment de material i equipament sanitari per a l’Hospital. Tot això va ser possible gràcies al compromís, la generositat i l’altruisme de les cinc infermeres que hi vam participar.

Vaig descobrir les dificultats que plantegen la corrupció i les desigualtats estructurals, barreres injustes que, malgrat tot, no són prou fortes com per fer-nos desistir.

Un cop allà, la realitat em va posar davant d’una gran lliçó: sovint els objectius elaborats en origen no s’ajusten a les necessitats reals de destí. Vaig aprendre molt més del que podia imaginar: humilitat, resistència, capacitat d’adaptació i, sobretot, la força d’un somriure com a moneda de canvi enmig de l’escassetat i la pobresa. També vaig descobrir les dificultats que plantegen la corrupció i les desigualtats estructurals, barreres injustes que, malgrat tot, no són prou fortes com per fer-nos desistir, però que sí ens conviden a redibuixar els plans i adequar-los a la realitat.

Decidida a treballar a partir d’aquesta experiència, vaig continuar formant-me, però la vida em va aturar: em van diagnosticar un càncer. Va ser un patiment infinit de cos i d’ànima.

Enmig d’aquella muntanya russa, vaig participar com a pacient al CrossFit Battle Cancer. Amb la necessitat de compartir l’experiència terapèutica de l’exercici, la comunitat i la superació, i amb la voluntat de transformar el viscut en un bé comú, va sorgir —amb el suport de la Meritxell— la proposta de crear un programa de CrossFit adaptat per a supervivents de càncer de mama, liderat per infermeres. Estem en camí de fer-ho realitat.

Estic molt agraïda per l’oportunitat d’explicar aquesta trajectòria, però no em considero especial; només una infermera que ha tingut la sort de creuar-se amb persones que han despertat en mi les ganes de fer més. I si alguna cosa he après en aquest camí és que la professió va molt més enllà de les parets d’un hospital. És una manera de ser, de mirar el món i de cuidar. I, sobretot, de no deixar mai d’aprendre.

Cèlia Clavero és infermera a l’Hospital del Mar amb gairebé quaranta anys de trajectòria entre UCI i bloc quirúrgic. Compromesa amb el treball en equip i la diversitat cultural, combina el rigor i l’empatia amb una formació constant que reflecteix la seva convicció que la professió infermera és un aprenentatge permanent.