Amb més de 25 anys de trajectòria en l’àmbit assistencial, docent i de gestió, Joan Gonzalez, combina una sòlida formació acadèmica amb una extensa experiència professional centrada en l’atenció a les persones i la direcció de serveis sanitaris. Diplomant-se en Infermeria l’any 1995, ha treballat en diversos entorns hospitalaris i sociosanitaris, destacant especialment la seva vinculació amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Des del 2014 lidera l’Àrea de Salut Penitenciària del CST, després d’haver ocupat càrrecs de responsabilitat a l’Hospital Sant Llàtzer i en l’àmbit de les dependències. Paral·lelament, ha mantingut un compromís constant amb la formació, exercint com a docent universitari i de cicles formatius des de finals dels anys noranta.

• Què et va portar a ser infermera i com ha evolucionat la teva visió de la professió al llarg dels anys?

Realment, quan vaig decidir ser infermer, no tenia gaire clar quina era exactament la funció d’una infermera. Ho vaig escollir pensant, sobretot, en la possibilitat d’ajudar les persones, principalment aquelles que estaven malaltes.

Hem passat clarament d’un rol supeditat a un altre amb molta més autonomia i reconeixement. Hem evolucionat cap a les especialitzacions, les infermeres gestores de casos, les infermeres de pràctica avançada, la capacitat de prescripció... Tots aquests canvis han fet evolucionar la professió cap a un rol més determinant dins l’àmbit de la salut. Però, sobretot, han contribuït al fet que la societat estigui globalment millor atesa.

• Quin ha estat el repte més significatiu de la teva trajectòria professional?

Ara ja fa onze anys, quan treballava en l’àmbit sociosanitari, des de la Direcció Assistencial em van proposar liderar l’Àrea Penitenciària del Consorci Sanitari de Terrassa. Era un entorn conegut per a mi, ja que hi havia treballat durant set anys. El canvi implicava passar d’una estructura amb dos comandaments (coordinació mèdica i d’infermeria) a una única figura. Ho vaig acceptar: va ser tot un repte.

A hores d’ara, la situació continua essent la mateixa.

• Quin consell donaries a les noves generacions d’infermeres?

A banda de la meva tasca a l’Àrea Penitenciària, intento mantenir el vincle amb l’àmbit formatiu i docent. En aquest sentit, coincideixo amb moltes de les persones docents amb qui parlo en la idea que les noves generacions han canviat la percepció sobre la dimensió vocacional i laboral de la professió.

Els diria que, per ser infermera, cal voler cuidar les persones. I que és important tenir clar que, segons l’entorn, potser caldrà treballar nits, caps de setmana i dies festius.

• Quin espai creus que haurien d’ocupar les infermeres en la presa de decisions?

La presa de decisions no hauria d’estar condicionada pel títol universitari. Crec fermament que la capacitat per decidir depèn de comptar amb persones al voltant que coneguin a fons el contingut del tema i, sobretot, de la capacitació individual per prendre decisions de manera fonamentada.

Per tant, les infermeres no haurien de tenir cap límit a l’hora d’ocupar determinats espais. El que hauria de determinar l’espai que ocupen és la seva competència professional i, si escau, la normativa vigent. Ara bé, totes i tots sabem que les lleis es poden modificar i, per tant, millorar per donar resposta a una realitat que evoluciona constantment.

• Què canviaries demà mateix si poguessis transformar alguna cosa en el sistema de salut?

Basant-me en el sistema de salut públic, per a mi la resposta és simple: és molt bo, però no és gratuït.

Considero que tenim un sistema de salut públic excel·lent, però falta consciència, a tots els nivells, que qualsevol actuació sanitària té un cost. Un cost que cal assumir quan és necessari, però també crec que hi ha despeses que es podrien evitar. Ens manca cultura social en aquest sentit, segurament per una qüestió de desinformació, fins i tot dins dels propis col·lectius professionals.