Fa cinc anys, la Covid-19 va evidenciar que la salut mental és part inherent de la salut. La pandèmia va fer emergir relats fins aleshores silenciosos i va col·locar la salut mental al centre de les polítiques públiques. El 2017 es va produir el primer escreix significatiu de pressupost dedicat a la salut mental, una resposta a la crida sostinguda de professionals, persones afectades, famílies i entorns de suport, i al patiment que afectava una part important de la població. 

Què ha canviat en aquests darrers anys? 

Els recursos han augmentat, en pressupost i, de retruc, en nous equipaments, programes i serveis. El 2024 es van destinar 570 milions d’euros a salut mental, la partida més important fins aleshores, gens menyspreable, malgrat que encara estiguem a molta distància del pressupost que es destina a altres països del nostre entorn. 

S’han posat en marxa, implementant-se progressivament a diferents punts del país (la inequitat territorial encara és un punt a resoldre), programes d’atenció domiciliària, equips guia, referents de benestar emocional i salut comunitària; s’han inaugurat nous equipaments i serveis; s’han reformat les urgències de salut mental d’algunes institucions; s’ha posat en marxa la taula de salut mental per atendre els casos de risc elevat de suïcidi amb professionals especialitzats al 061; programes per resoldre dubtes i apropar la primera atenció a la comunitat, com ara els Konsulta’m, Ocells de Foc, etc.  

Sent, com és, una qüestió que implica i afecta moltes esferes de la persona, s’ha construït el Pacte Nacional de Salut Mental, amb dependència directa de Presidència de la Generalitat, amb la ferma voluntat que tot el teixit departamental, que a tot el país, s’entengui i es parli de salut mental des d’un únic altaveu i que aquest discurs estigui impregnat de la defensa dels drets de les persones. Molt li deu aquest pacte a la seva impulsora, la Sra. Magda Casamitjana. 

I heus aquí que tothom ara parla de salut mental. Si dèiem a l’inici que, malauradament i suposant un patiment afegit, la veu de moltes persones amb problemes de salut mental havia estat històrica i injustament amagada, ara tothom en parla. Això ha afavorit, i molt, la desestigmatització d’aquest patiment i haver sortit d’aquest injust i cruel obscurantisme. I també, en el salt a les xarxes socials, una paradoxal i inesperada banalització, en alguns casos, del que significa el patiment psíquic i psicològic per a les persones. 

Cal estar alerta que això no generi un contagi social on les persones se signifiquin amb un trastorn, perquè patir mai hauria de ser trending topic. I no, no tot esdevé un trastorn mental. I patir no mola, no mola gens. Serveixi aquesta argumentació per a tertulians, coaches i pseudoterapèutes que fan més mal que bé depenent d’allò que diuen.  

I, finalment, serveixi també per segons quines estadístiques, percentatges i estudis es publiquen, dels quals s’extrauen o es poden extreure titulars esfereïdors com ara: un de cada cinc adolescents a l’Estat espanyol ha pensat en el suïcidi. Un de cada cinc!  

Posem l’exemple amb els 11.000.000 de nois i noies d’entre 15 i 29 anys que estan censats actualment a Espanya, això ve a dir que 2.200.000 han pensat en suïcidar-se? Hi ha estudis, mostres, enquestes i dades de les que, si més no, cal llegir la lletra petita.  

La reflexió, a hores d’ara, en aquest moment que requereix una pausa, hauria de ser: tot aquest esforç, tota aquesta embranzida i aquest nou múscul, està donant els resultats desitjats? Què veiem els professionals del món real, assistencials, en el nostre dia a dia, què ens diuen les persones, què expressen, què senten, què sentim? 

Sobre el que ens venen a dir, podríem arribar a una entesa: 

• Els dispositius d’urgències de psiquiatria, massa sovint, es troben saturats o col·lapsats. I ningú no s’ho explica: per què continuem saturats? 
• Les persones que arriben als centres de salut mental, tenen un alt nivell de patiment psíquic o psicològic associat a problemàtiques socials. Qui pateix acostuma a patir el doble. L’habitatge: un dels grans estressors. Famílies senceres vivint en habitacions. 
• La població infantojuvenil ens està expressant un malestar tan polièdric i multifactorial davant del qual ens costa donar consignes eficaces de cura i autocura. 
• El consum de substàncies està tan present i estès que és un anacronisme mantenir la doble atenció a salut mental i xarxa de drogues. 
• El model comunitari no acaba de desplegar-se en la seva totalitat, en la seva millor i esperada i esglaonada versió.  
• Hi ha més recursos, cert, però continuen atomitzats entre moltes i diferents entitats proveïdores de serveis que sotmeten la persona a haver d’anar rebotant entre models, professionals, objectius… poc facilitador d’una mirada objectiva i global d’allò que li està passant.  
• De tots els recursos que manquen, ens falten els més preuats a hores d’ara: professionals. 
• El model de drets cap al qual tendim, el que ens creiem i defensem, de vegades topa amb aquest món real, de demanda de protecció social i no pas, o no tant, de salut. 
• L’anàlisi del perquè d’aquesta situació actual, de sensació que, malgrat tot, quelcom no rutlla, de desgavell, d’esforços que no acaben d’esponjar totes les necessitats expressades, d’aquest augment de demanda de la qual no es veu l’aturador, és molt profunda i de difícil resposta. 

El món va molt ràpid. Més que mai, tot és gomós, dúctil, mal·leable, líquid. I les línies estratègiques, les conclusions a les quals arriben els grups de treball, d’experts, els documents de recomanacions que es publiquen, sovint ho fan a misses dites o quan el món, aquest món que viatja a la velocitat dels gigues de la fibra òptica, ja ha fet una altra passa que deixa enrere allò a què s’ha arribat a un consens.  

Intuíem que les pantalles farien mal al nostre jovent: quan reaccionem, les recomanacions ja no es fan permeables en l’inconscient col·lectiu; ens veiem a venir que els problemes d’habitatge seran la nova pandèmia: i si no augmenten els pressupostos pel que fa a drets socials, el ChatGPT engoleix la manera d’aprendre i adquirir coneixements… i ja comença a exercir, malaurada i perillosament, de psicòleg de capçalera.  

Si el sistema fa, en part, fallida; si exercim més de mur de contenció que no pas de prevenció, és, entre altres motius, perquè, malgrat que intuïm el que vindrà, anem un pas tard. La burocràcia de l’actual arquitectura de les polítiques en salut es demostra poc eficient i acaba sent fagocitada per la realitat i funcionant, aleshores, com una acció–reacció enfront dels problemes emergents. Potser aquí, malgrat que vulguem, no podrem anar més ràpid que les autopistes de la informació, però sí que podem fer línies estratègiques a més curt termini. 

On sí que ens podem anticipar és en la inversió en prevenció i promoció, ben feta, no xerrades i xerradetes, píndoles o webinars de poca durada i concentrat contingut. Parlar, sí, però ben parlat i amb veus expertes: a les escoles, als instituts i a les universitats. De fet, de la seva salut mental, depèn la salut mental del demà. 

• Font: Social.cat