Quan pensem en cooperació internacional, sovint ho fem des d’una mirada tècnica o institucional. Però, amb el temps, he après que la cooperació, igual que la infermeria, neix sobretot del vincle. D’un vincle que no entén de fronteres i que es construeix des del respecte, l’escolta i la confiança mútua.

Fa més de vint anys vaig trepitjar per primera vegada el Camerun. Hi vaig anar per feina, amb un projecte vinculat al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. Viatjava per posar en marxa el centre de salut Barcelona-Bakou, una iniciativa que naixia del compromís de col·laboració entre professionals, amb la voluntat, entre d’altres, de millorar l’accés a l’atenció sanitària en aquella regió del país.

Aquella experiència no va ser només un projecte puntual. Va ser l’inici d’un vincle que, amb el temps, s’ha mantingut viu a través de les persones i de les relacions construïdes. És també el que, anys més tard, dona sentit a la creació de l’Associació Singa Camerun: la necessitat de donar continuïtat a aquell compromís, però des d’un model de cooperació basat en el treball conjunt amb entitats locals, reconeixent el seu lideratge i reforçant les seves capacitats.

La cooperació no va de fer per als altres, sinó de fer amb els altres

Actualment, a través de Singa Camerun, desenvolupem projectes centrats en la salut, l’alimentació, l’educació i l’empoderament de les dones en entorns rurals. D’una banda, treballem amb infants que viuen en cases d’acollida, assegurant aspectes tan essencials com una alimentació adequada -per exemple, amb el projecte “Un got de llet al dia”- que ha permès que 90 infants puguin prendre un got de llet cada dia, clau pel seu desenvolupament.

D’altra banda, un dels eixos centrals és el treball amb dones rurals. En molts contextos del Camerun, les dones sostenen la vida quotidiana de les comunitats: produeixen aliments, tenen cura de la salut familiar i generen economia local. Tot i això, sovint tenen un accés limitat a recursos, formació i oportunitats. Per això impulsem projectes de capacitació en agricultura, costura i salut comunitària, amb l’objectiu que siguin elles mateixes agents actives de canvi en els seus entorns.

Des de la mirada infermera, aquesta experiència m’ha reafirmat en la importància de la salut comunitària i de la prevenció. La formació de dones com a agents de salut és un exemple clar de com el coneixement compartit pot transformar realitats: no només millora la salut de les famílies, sinó que enforteix el teixit comunitari i genera autonomia.

Però més enllà dels projectes, si hagués de destacar un aprenentatge clau seria aquest: la cooperació no va de fer per als altres, sinó de fer amb els altres. Tal com he viscut al llarg d’aquests anys, el que realment transforma és el vincle que es construeix amb les persones i amb les comunitats.

La cooperació, igual que la infermeria, ens recorda que cuidar no és només intervenir, sinó estar, escoltar i caminar al costat de l’altre. I és precisament en aquest espai compartit on es generen canvis reals i sostenibles.

Josep París, infermer especialista en geriatria i expert en gestió de projectes sanitaris i innovació social. Treballa actualment com a director de desenvolupament en una fundació, impulsant projectes per humanitzar el final de la vida, i compagina aquesta tasca amb la cooperació internacional a través de Singa Camerun i la divulgació sobre la cultura del cuidar. Va ser gerent del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (2002-2009) i abans director d’una residència assistida i infermer a una hospital comarcal.