No sé si a hores d’ara aquest titular pot resultar molt esfereïdor a ulls dels lectors, o si molts pares i mares ja s’han trobat en aquesta situació: haver de gestionar tota una barreja de sentiments, emocions, moralitat, ètica, disparitat d’opinions entre progenitors i incongruències davant d’aquesta petició que molts adolescents ens fan quan comencen a gaudir d’espais d’oci nocturn i es desperten a l’adolescència o la primera joventut, aquestes fascinants etapes vitals de descoberta, de noves experiències i aventures per les quals tots hem passat. 

Heu sentit a parlar de les FM? Sí, les FM, les sigles del que abans en dèiem festes majors. I així van cap a les FM, o cap a les discoteques per a menors d’edat que organitzen les festes, per menors d’edat, a partir de mitja nit (qui ho permet això?), amb bosses d’alguna marca de gran supermercat carregades d’alcohol, amb algun refresc que s’ha tingut al congelador durant la tarda, finançades o comprades a vegades pels pares i mares, qui, sota la màxima “ho faran igual...”, “si més no així sé el que beu...”, “si més no així sé que la marca és bona i no de garrafa...”, “si no li compro jo ho farà algú altre...”, claudiquen davant d’un món que ens fa claudicar a tots. Un món que va, com ja sabem, massa ràpid, massa d’hora i massa de tot.

I nosaltres, els adults, cedim a les demandes dels nostres fills i filles, que ens fan retrocedir als qui ja hem superat els 40 —com a poc— a la nostra pròpia adolescència i a com ens les havíem d’empescar amb els nostres recursos. Que abans les FM es deien festes majors, vaja. Però l’alcohol es continua dient igual. El fet diferencial, gens menyspreable, és que ara l’alcohol els el comprem molts de nosaltres. Costa, com a pare o mare, mantenir-se ferm i no fer-ho. 

Perquè clar, l’alcohol és legal. I aquesta legalitat sembla convertir-lo en una substància diferent de les altres. Forma part de la nostra cultura, de les celebracions, dels àpats, de l’oci i de les relacions socials. Ens imaginem, per un moment, que algun dia la marihuana o altres substàncies addictives fossin també legals? També els hi finançaríem? “Papa, mama, compra’m uns porros que avui sortim amb la colla”. Probablement, aquesta petició ens generaria una alarma molt més gran. I potser aquesta diferència és precisament una de les coses que hauríem de començar a qüestionar. 

Ara bé, abans de continuar, hem de revisar què ens diuen les dades perquè seria molt fàcil construir un article dient que els joves beuen cada vegada més, que no tenen límits o que abans les coses eren diferents. Les dades, però, més recents d’ESTUDES ens obliguen a introduir alguns matisos: entre els estudiants de 14 a 18 anys, el 73,9% declara haver consumit alcohol alguna vegada a la vida, el 71% ho ha fet durant els darrers dotze mesos i el 51,8% durant els darrers trenta dies. El 17,2% afirma haver-se emborratxat durant l’últim mes i el 24,7% haver fet binge drinking, és a dir, consum intensiu d’alcohol en un període curt. Diversos d’aquests indicadors se situen en els nivells més baixos de la sèrie històrica. La generació Z consumeix menys alcohol i menys tabac que els seus predecessors.  

No sembla, doncs, que els joves d’avui, en termes globals, estiguin bevent més que les generacions anteriors, però això tampoc vol dir que no tinguem un problema.  

L’alcohol continua sent la substància psicoactiva més consumida entre els adolescents i l’edat mitjana d’inici continua situant-se al voltant dels 13,9 anys. I potser aquí apareix una de les contradiccions més interessants: mentre les dades ens indiquen una tendència descendent en determinats patrons de consum, només cal passejar per una plaça major després d’una FM, per un parc un dissabte a la nit o per determinats espais d’oci per comprovar que l’alcohol continua molt present. Potser les dues coses són certes. Potser els joves beuen menys en termes globals, però determinats patrons de consum continuen sent prou intensos per preocupar-nos. Potser també hem de començar a preguntar-nos per què beuen. 

Quan parlem d’alcohol i adolescents sovint parlem de litres, de copes, d’emborratxaments, de botellots o de conductes de risc. Però què busca aquell adolescent quan beu? Desinhibir-se? Sentir-se acceptat? Atrevir-se a parlar amb algú? Deixar de pensar? Deixar de sentir? No tots els adolescents que beuen estan intentant fugir de res, i seria injust plantejar-ho així. Hi ha qui beu perquè està de festa, perquè ho fa la colla, per curiositat o perquè forma part d’un ritual social. Però també hi ha adolescents que poden començar a utilitzar l’alcohol com una eina per gestionar alguna cosa que no saben, o no poden, gestionar d’una altra manera. 

Aquí esdevé un problema. L’alcohol pot convertir-se en una manera ràpida de modificar com ens sentim. Estic nerviós i bec. Estic trist i bec. No m’atreveixo a parlar i bec. Em sento fora de lloc i bec. No puc parar de pensar i bec. Durant unes hores pot funcionar. El problema és què passa després. Si cada vegada que em sento malament necessito alguna cosa externa per deixar de sentir-me així, potser ja no estem parlant només d’oci. Estem parlant de com aprenem a gestionar el nostre malestar. 

L’adolescència és una etapa especialment important per desenvolupar habilitats emocionals i socials. L’OMS assenyala que determinats comportaments de risc, entre els quals hi ha el consum de substàncies, poden estar relacionats amb la manera com els adolescents afronten el malestar emocional. Sabem també que el consum perjudicial d’alcohol s’associa amb problemes de salut mental com la depressió, l’ansietat, les autolesions i la conducta suïcida, tot i que la relació és complexa i no podem reduir-la a una simple relació de causa i efecte. De vegades el consum pot contribuir al problema; altres vegades és el malestar previ el que afavoreix el consum. I de vegades, massa sovint, les dues coses acaben retroalimentant-se. 

Per això crec que la pregunta no hauria de ser només què beuen els nostres joves. Hauríem de preguntar-nos què hi ha darrere d’aquest consum. 

“Papa, mama, ens compreu alcohol que avui sortim amb la colla?”

La resposta “si no l’hi compro jo, ho farà algú altre” és comprensible. Com a pares volem protegir-los, saber què beuen, amb qui són i reduir riscos. Però aquí també hauríem d’anar amb compte de no confondre reducció de riscos amb normalització del consum.

La reducció de danys és una estratègia necessària quan el consum existeix i té com a objectiu disminuir les conseqüències negatives associades a aquest però no hem de caure en el parany de convertir aquesta idea en una mena de resignació: “Bé, ja sabem que consumiran; doncs, almenys, que ho facin bé, que ho facin amb garanties”. Això no és prevenció. Assumir que el consum és inevitable i intentar normalitzar-lo és una errada. 

La reducció de danys no hauria de servir per deixar de preguntar-nos per què una persona consumeix, ni per deixar de treballar perquè pugui arribar un moment en què no necessiti consumir per gestionar el seu malestar. I encara menys quan parlem d’adolescents. 

Perquè si normalitzem massa aviat el “ja que ho faràs, fes-ho bé”, correm el risc d’oblidar-nos d’una altra pregunta, potser molt més important: “I si t’ajudem perquè no necessitis fer-ho?”. 

I aquí els adults també tenim una responsabilitat. No podem demanar als nostres fills que construeixin una relació crítica amb l’alcohol mentre vivim en una societat que el considera constantment com una part natural de la diversió, de la celebració i fins i tot de la nostra manera de relacionar-nos. Tampoc podem dir-los que l’alcohol no és necessari per divertir-se mentre bona part de les nostres celebracions, sopars, festes, vacances i trobades socials continuen tenint-lo molt present. I encara menys podem demanar-los que gestionin la frustració, l’ansietat, la solitud o el malestar d’una manera saludable si nosaltres, com a adults, no sempre hem après a fer-ho. 

L’alcohol dels joves també parla de nosaltres. Parla de com eduquem, de com celebrem, de com gestionem el malestar i de quin model d’oci oferim. I parla, també, de salut mental. 

El problema no és només l’alcohol. El paisatge del consum també canvia, tan ràpid com dèiem abans que canviava el món. Apareixen noves substàncies, nous patrons i noves formes de consum que no sempre coneixem ni com a pares ni, de vegades, com a professionals. L’òxid nitrós —el conegut “gas del riure”— n’és un exemple. No cal convertir-lo aquí en el protagonista ni generar una nova alarma social; simplement ens recorda que centrar tot el debat en l’alcohol pot fer-nos perdre de vista una realitat més àmplia: els joves tenen accés a un mercat de substàncies que canvia, i nosaltres no sempre canviem al mateix ritme. 

Això no significa que hàgim de viure permanentment alarmats. Significa que hem d’estar atents. Conèixer, escoltar, preguntar i, sobretot, no arribar sempre tard. 

No es tracta de demonitzar els joves ni de pensar que qualsevol adolescent que beu està destinat a tenir una addicció. Tampoc de mirar cap a una altra banda amb el famós “nosaltres també ho fèiem”. Es tracta d’acompanyar, de posar límits i de parlar abans que arribi la primera borratxera, no després. Conèixer, escoltar, preguntar i, sobretot, no arribar tard per detectar si darrere d’un consum pot haver-hi alguna cosa més: ansietat, tristesa, solitud, baixa autoestima, pressió social, dificultats per relacionar-se o simplement un malestar que encara no sabem —o no volem— anomenar. 

Per això, quan els nostres fills tornin d’una FM, potser la pregunta no hauria de ser només “quant has begut?”. Potser també hauríem de preguntar “com estàs?”. Perquè potser aquesta és la pregunta que realment importa. 

I si aquesta nit surten amb la colla, no sé si els comprarem l’alcohol, fora bo que no ho féssim, però sí que hauríem de procurar que sàpiguen una cosa: que passi el que passi, casa és un lloc segur. 

Consulta l'article.