La teva trajectòria combina l’àmbit clínic, la docència i la recerca. Què et va portar a vincular-te amb la recerca i com ha evolucionat la teva mirada al llarg dels anys?

La meva vinculació amb la recerca va començar una mica per necessitat: tant per inquietuds personals com per requeriments dels serveis on treballava. Al principi, com molts estudiants, veia la recerca com una cosa molt teòrica i poc aplicada. Però quan entres en el món assistencial, t’adones que hi ha moltes preguntes sense resposta. Això em va empènyer a formar-me més i a veure la recerca com una eina per créixer personalment i professionalment. Ara, com a docent, tinc una visió més àmplia i veig clarament la necessitat d’implementar processos de recerca dins les unitats assistencials per donar sentit a la nostra pràctica.

Què et va motivar personalment a començar a investigar?

Principalment, respondre preguntes clíniques. Al principi, vaig començar amb revisions bibliogràfiques i sistemàtiques, per entendre millor temes concrets. Però a mesura que avançava, vaig tenir l’oportunitat de participar en estudis primaris, sovint liderats per professionals de medicina i molt centrats en la recerca biomèdica. Tot i això, cada cop m’interessa més col·laborar en projectes liderats per infermeres i amb un enfocament clar en les cures.

Has participat en projectes diversos, des de la prevenció d’infeccions fins a la salut sexual en poblacions vulnerables. Quines necessitats has detectat en aquests àmbits?

En l’àmbit de crítics, on he treballat molts anys, la prevenció d’infeccions és clau. La recerca en aquest camp ha evolucionat molt i hem pogut contribuir amb estudis sobre mesures preventives i biomarcadors, sempre amb la infermeria com a peça central. Pel que fa a la salut sexual, ha estat una nova etapa per mi. El meu interès va créixer arran del canvi professional i de formar part de col·lectius que viuen aquesta realitat de prop. La PrEP (Profilaxi Pre-Exposició), per exemple, és una intervenció molt potent però poc accessible, i cal més recerca per entendre com es percep i com millorar-ne l’accés.

Quin paper pot jugar la recerca infermera en temes com la percepció de la PrEP o l’envelliment de persones amb VIH?

És fonamental. Tot i que internacionalment hi ha força estudis, aquí ens falta recerca qualitativa que reculli les percepcions i vivències de les persones. Jo mateix estic desenvolupant la meva tesi doctoral en aquest àmbit. També m’interessa el fenomen de l’envelliment amb VIH: abans aquestes persones no arribaven a envellir, però ara sí, i és un repte assistencial important. Crec que des de la infermeria podem oferir una visió integral que vagi més enllà del diagnòstic.

També has participat en un projecte europeu sobre la prevenció d’infeccions relacionades amb catèters. Quins canvis s’han derivat d’aquesta recerca?

El projecte ProHIBIT va ser molt interessant. Formava part de la meva etapa a la UCI, i vam implementar un paquet de mesures preventives per reduir infeccions per catèter. Vam rebre formació a Amsterdam i després vam formar els nostres equips. Tot i que fa més de deu anys, encara avui es publiquen resultats d’aquella recerca. Va tenir un impacte real en els protocols que encara seguim utilitzant.

Des de la teva experiència com a docent a la UAB, com podem fomentar l’interès per la recerca entre els futurs professionals?

Crec que cal donar sentit a allò que fem. Molts estudiants veuen la recerca com algo teòric, però si els mostrem com pot millorar la seva pràctica, l’interès creix. Cal integrar l’evidència en tot el currículum i assegurar-nos que allò que ensenyem té base científica. També cal reforçar la connexió entre teoria i pràctica, perquè encara hi ha massa distància entre el que s’ensenya i el que es fa a la realitat assistencial.

Quins són els principals reptes que afronta la recerca infermera avui?

El gran repte és la manca de recursos. Tots volem impulsar la recerca infermera, però sovint no tenim ni temps ni suport per fer-ho. Les institucions demanen recerca però no sempre l’acompanyen amb els recursos necessaris. També ens falta visibilitat i reconeixement. Les infermeres cuidem les persones 24 hores al dia, i fer recerca dins d’aquest ritme és molt complicat. Sovint acabem frustrades perquè no podem arribar a tot.

Com aconsegueixes compaginar la teva pràctica assistencial amb la recerca?

Amb esforç. Ara treballo a Drassanes i, per sort, el ritme i les condicions del centre permeten tenir temps per planificar i desenvolupar projectes. No és com en una UCI, on la càrrega física i mental és molt alta. Tenir un entorn favorable ajuda molt a compaginar l’assistència amb la recerca.

Quins àmbits t’agradaria explorar en un futur com a investigador?

Un cop acabi la tesi sobre la PrEP, m’agradaria centrar-me en la recerca docent. Em motiva entendre com millorar l’experiència dels estudiants i també la dels professionals que els acompanyen. En un context on falten infermeres i les pràctiques assistencials són clau, cal garantir que els estudiants tinguin experiències positives. També estic molt atent als reptes que planteja la intel·ligència artificial en l’àmbit educatiu i assistencial.

Vols afegir algun últim missatge?

Només remarcar que la recerca infermera no és una opció és una necessitat. Si volem millorar les cures i fer créixer la professió, cal apostar-hi decididament. I això implica temps, recursos, estructures i reconeixement.