Fa no gaires anys, les vacances tenien una qualitat que avui sembla gairebé revolucionària: l’avorriment. Hi havia tardes eternes en què simplement badàvem. Miràvem el mar, observàvem la gent passar, parlàvem sense presses o deixàvem que els pensaments s’ordenessin sols. No calia omplir cada instant. 

Per a mi, l’inici de l’estiu sempre començava igual. Entrar a la meva llibreria preferida i escollir el llibre que m’acompanyaria durant aquells dies de dolce far niente. Encara avui soc capaç de recordar llocs, olors i moments vitals a través de les lectures que els van acompanyar. Vaig recórrer paisatges extraordinaris amb Saramago, vaig somiar amb el jove Tadzio de Thomas Mann, vaig entendre que els records tenen la força d’una magdalena de Proust i, en moments importants de la vida, sempre he tornat als Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig. Potser és cert allò que diuen que la nostra biblioteca acaba sent una de les autobiografies més honestes que escrivim. 

Avui, però, costa molt més trobar aquest espai. Davant la més mínima escletxa de temps lliure, el gest és automàtic, agafar el telèfon de la butxaca. Esperant el tren, fent cua per comprar el pa o asseguts en una terrassa davant del mar. Qualsevol buit és immediatament ocupat per una pantalla. 

Hem substituït el dolce far niente per la necessitat permanent d’estar connectats. Vivim sota la sensació que tot passa en un altre lloc i que, si desconnectem, ens perdrem alguna cosa. És el conegut FOMO (Fear of Missing Out), la por de quedar-nos fora. Les xarxes socials alimenten aquesta idea fins a convertir-la en un estat gairebé permanent. 

Potser aquest estiu ens convindria just el contrari, practicar una mica més de JOMO (Joy of Missing Out), l’alegria de deixar escapar allò que no és essencial. 

Fa anys que ens hem acostumat a una cultura on sembla que sempre hauríem de poder arribar a tot. Ser productives, cuidar, formar-nos, respondre missatges, mantenir-nos informades, viatjar, consumir experiències i, si pot ser, compartir-les perquè els altres també les vegin. Aquesta promesa d’omnipresència, lluny d’alliberar-nos, ens esgota. 

Des de la meva feina ho veig cada dia. Sovint parlem de problemes de  salut com si fos només una responsabilitat individual: dormir millor, gestionar l’estrès, practicar l’atenció plena o ser més resilients. Però no necessitem únicament persones més resilients. Necessitem entorns que protegeixin. Necessitem recuperar temps que no estiguin colonitzats per la productivitat permanent i espais en què desconnectar sigui realment possible. 

La dificultat per desconnectar tampoc afecta tothom de la mateixa manera. Afecta especialment les dones, que continuen assumint, majoritàriament, les tasques de cura i de l’àmbit domèstic. Quan finalment arriba un petit espai de descans, el cansament és tan profund que sovint només queda energia per deixar-se arrossegar per un scroll infinit. El temps propi, per llegir, pensar o simplement no fer res, acaba convertint-se massa sovint en un privilegi. 

L’antropòleg David Le Breton defensa que caminar sense pressa, contemplar o habitar el silenci són formes de tornar a habitar el món. Potser avui aquests gestos aparentment insignificants són també actes de resistència. Resistència davant una societat que ha convertit qualsevol minut disponible en una oportunitat per continuar produint o consumint. 

Jo també aniré un dia d’aquests a cercar el llibre per a l’estiu. Les etapes de la vida fan que les lectures canviïn i, amb nens petits, el dolce far niente sigui més aviat una aspiració que una realitat. Però mantinc intacta l’esperança que hi haurà algun matí, alguna tarda o algun vespre en què podré llegir unes quantes pàgines sense notificacions, sense interrupcions i sense la necessitat de fotografiar aquell instant. 

Per això us proposo un petit repte estiuenc. No consisteix a fer més coses, sinó precisament a fer-ne menys. Escolliu un llibre que us exigeixi temps. Camineu sense destí. Mireu per la finestra del tren en lloc de la pantalla del mòbil. Seieu en un banc sense cap altra finalitat que deixar passar la tarda. Permeteu-vos perdre alguna cosa. 

Perquè potser la revolució més discreta del nostre temps és aquesta: descobrir que, mentre nosaltres deixem de mirar la pantalla, la vida continua passant davant nostre. I, com cantava Chavela Vargas, hi ha coses simples que el temps devora. Potser aquest estiu encara som a temps de salvar-ne alguna. Quin llibre em recomaneu?