La disfàgia, una competència infermera clau per prevenir complicacions i millorar la qualitat de vida
Amb motiu de la jornada "Disfàgia orofaríngia: competència de la infermera. Eines i recursos per a la detecció precoç, la gestió i el tractament", que se celebrarà el 26 de novembre al COIB, conversem amb Lorena Montero infermera, referent de disfàgia de CAPSBE i codirectora assistencial del CAP Ernest Lluch. Amb una àmplia trajectòria en l'atenció a persones amb necessitats complexes i en la detecció i abordatge de la disfàgia orofaríngia, ens explica per què la detecció precoç és clau i quin paper tenen les infermeres en l'acompanyament, les cures i la millora de la qualitat de vida de les persones que la pateixen.
1. Per començar, què és exactament la disfàgia orofaríngia?
La disfàgia orofaríngia és una síndrome geriàtrica des del 2016 i està reconegut per la OMS. Es defineix com la dificultat per transportar el bolus alimentari de forma eficaç i segura des de la boca a l’esòfag i inclou les aspiracions orofaringes a la via respiratòria.
2. És un problema més freqüent del que sovint pensem?
Doncs sí, molt més del que pensem. Afecta principalment a la gent gran, aquells qui han patit un ictus, malalties neurodegeneratives i càncer de cap i coll. També, afecta de manera molt prevalent a les persones amb alguna discapacitat.
Concretament en ancians, afecta 23% en ancians de la comunitat, del 47.5% a nivell hospitalari, del 42.5% a centres sociosanitaris i del 65% a residències geriàtriques (>80% en els que pateixen malalties neurodegeneratives). S’estima que a Catalunya més de 450.000 persones pateixen disfàgia i el 80% no estan diagnosticats ni tractats.
3. Quins són els principals riscos per a una persona amb disfàgia si no es detecta o tracta adequadament?
Les complicacions es deriven de dos factors.
-
El primer factor són les alteracions de la eficàcia en la deglució. Si una persona te dificultats per empassar, es redueix la ingesta de líquids i sólids, el que provocarà deshidratació i malnutrició. Per exemple, es coneix que el 45% de les persones amb disfàgia estan malnodrides. A més, 6 de cada 10 están deshidratats.
- El segon factor és més greu. Les alteracions de la seguretat en la deglució provoquen infeccions respiratòries i, així, la més greu de les complicacions, la pneumònia aspirativa.
Així, el fet de tenir disfàgia quintuplica els reingressos hospitalaris i en persones grans causa de forma independent una mortalitat del 48% a l’any d’alta hospitalària.
4. Quin és el paper específic de la infermera en la detecció precoç i l’abordatge de la disfàgia?
La detecció precoç de la disfàgia constitueix una responsabilitat assistencial essencial, amb un paper fonamental de la infermera al llarg de tots els nivells assistencials. A més, la ciència de les cures infermeres contempla diferents diagnòstic infermers, objectius i intervencions relacionades.
El més important és detectar precoçment els signes clínics de la disfàgia per prevenir les aspiracions i les pneumònies. Per això hem d’incorporar eines clíniques com el Mètode d’exploració Clínica Volum-Viscositat (MECV-V). És ràpid i segur! Amb amb un bon entrenament, et permet en 10 minuts y de manera segura, detectar problemes en la seguretat i la eficàcia de la deglució.
En aquests persones, donar de menjar i de beure allò que és segur per la persona es torna una mesura terapèutica imprescindible. Aquí, també el rol de la infermera és crucial.
5. Què pot canviar en la vida d'una persona quan la disfàgia es detecta a temps?
Detectar la disfàgia a temps pot canviar radicalment la vida d'una persona, perquè permet actuar abans que apareguin complicacions que poden afectar greument la seva salut i la seva qualitat de vida.
En primer lloc, permet prevenir complicacions com les pneumònies per aspiració, la deshidratació i la desnutrició, que poden tenir conseqüències importants, especialment en persones grans o amb malalties neurològiques.
Però crec que és important anar més enllà de la qüestió clínica. Menjar i beure no és només una necessitat bàsica, sinó també un acte social, cultural i emocional. Quan una persona té dificultats per empassar, sovint comença a tenir por de menjar, evita compartir àpats amb la família o se sent insegura i perd autonomia.
Si detectem la disfàgia precoçment, podem adaptar les textures dels aliments i dels líquids, establir estratègies compensatòries i oferir un tractament individualitzat. Això permet que la persona continuï alimentant-se i hidratant-se de manera segura, però també que mantingui, tant com sigui possible, el plaer de menjar i la seva vida social.
En definitiva, detectar la disfàgia a temps no és només evitar una complicació mèdica; és prevenir el deteriorament de la salut, preservar l'autonomia i, sobretot, mantenir la dignitat i la qualitat de vida de la persona.
6. Sovint es parla de les complicacions físiques, però quin impacte té la disfàgia en la qualitat de vida i el benestar emocional?
Tal i com he comentat anteriorment, menjar i beure no és només una necessitat bàsica, sinó també un acte social, cultural i emocional. Quan una persona té dificultats per empassar, sovint comença a tenir por de menjar, evita compartir àpats amb la família o fora de casa i se sent insegura i perd autonomia.
7. Per què és tan important l'acompanyament infermer en aquests casos?
Les infermeres tenim presència en tots els nivells assistencials i podem oferir les cures específiques que necessiti la persona. A més, tenim impacte sobre qui pateix disfàgia, sobre els seus cuidadors, sobre el seu entorn…
El vincle entre les infermeres i les families i persones ateses està més que descrit a la literatura i suposa el pal de paller de la continuiïtat assistencial en aquests casos.
8. Quins són avui els principals reptes que teniu les infermeres en l'abordatge de la disfàgia?
Sota el meu punt de vista són 3:
- La formació: La disfàgia és una de les grans desconegudes per a totes les professionals sanitaries i les infermeres no són una excepció. Em de formar-nos en la detecció precoç dels signes clínics mitjançant el MECV-V, en les mesures compensatòries de la dieta i els fluids i, molt i molt important, en la importància de mantenir una bona higiene oral. Els patògens respiratòris que s’aïllen en la cavitat oral, provoquen el 75% de les pneumònies aspiratives en les persones amb DO.
- La detecció precoç mitjançant el MECV-V: El cribratge clínic fet per les infermeres mitjançant aquest mètode clínic ha demostrat ser la solució a l’infradiagnòstic de disfàgia en les persones hospitalitzades. Avui disposem d’eines d’intel·ligència artificial que ens permeten saber quines persones ateses tenen més possibilitats de patir disfàgia i ens permet ser més cost-eficient en les avaluacions. Així, una persona amb disfàgia podrà rebre el diagnòstic i el tractament necessari.
- Adherència terapèutica a les mesures a les dietes de textura modificada i els espessidors: Aquesta és compartida amb el sistema i la indústria mèdica nutricional. Tot just el passat divendres va sortir un reial decret que ens explica que en les primeres 48h l’equip multidisciplinar haurà de realitzar un cribratge nutricional de les persones ateses i, si és necessari, establir un pla individualitzat. Aquí entren en joc la disfàgia, les dietes de textura modificada, les necessitats d’hidratació. Sense dubte, la infermera tindrà un paper fonamental en aquest procés.
Aquest són per a mi, els tres grans reptes que tenim les infermeres. Formació, la detecció de signes clínics i afavorir l’adherència terapèutica treballant amb els qui tenen disfàgia i els seus cuidadors formals i informals.
9. Què caldria millorar perquè la detecció fos més eficaç i sistemàtica?
Com t’he comentat abans, que totes les infermeres independentment d’on treballin, sàpiguen fer el test clínic volum viscositat.
En un estudi recent fet als ambulatoris de CAPSBE en persones ateses en atenció domiciliària es va realitzar cribratge de disfàgia amb el test MECV-V a 1022 persones inclososes a atenció domiciliària, de les quals un 25% va ser positiva en disfàgia. El més sorprenent és que un 75% d’aquests nous diagnosticats, no identificaven el problema tot i tenir 5 vegades més episodis de pneumònies que un no diagnosticat de disfàgia.
Un altre exemple són els hospitals de Mataró i Calella, que amb un protocol sistematitzat de cribratge sistemàtic amb Intel·ligència artificial i la realització del MECV-V a les persones en risc, han augmentat més del 150% les diagnosticades de disfàgia.Aquí, de nou, el paper fonamental el la detecció precoç és de la infermera.
10. La jornada posa el focus en la disfàgia com una competència infermera. Per què és important reivindicar aquest paper i què hi trobaran les infermeres que hi assisteixin?
No podem entendre la disfàgia només com un problema de deglució, sinó com una situació que requereix una mirada integral i en què les infermeres tenim molt a aportar ja que estem presents en tots els nivells assitencials. Tenim la responsabilitat de detectar-la precoçment, actuar, aplicar el pla de cures adient, educar la persona i la família i coordinar-nos amb altres professionals per garantir una atenció segura i individualitzada.
Pel que fa a la jornada, les infermeres hi trobaran un espai per actualitzar coneixements, compartir experiències i adquirir eines pràctiques que puguin incorporar al seu dia a dia assistencial. També serà una oportunitat per conèixer millor els recursos disponibles, compartir bones pràctiques i entendre la importància del treball interdisciplinari. M'agradaria que les infermeres que hi assisteixin en sortissin amb una idea molt clara: Les infermeres tenim un paper clau en les cures de la disfàgia. Tenim els coneixements, la proximitat amb la persona atesa i la responsabilitat professional per detectar-la i intervenir-hi.
En resum, una jornada conceptualitzada per infermeres i destinada a infermeres. Esperem que sigui un èxit. Us hi esperem!

