Qui hagi escoltat la magnífica cita «L’amour est un oiseau rebelle» sabrà que, efectivament, l’amor és un ocell indomable, impossible de domesticar. No admet gàbies, ni mandats, ni destins imposats per ningú més que per ell mateix. La paraula amor planava a la ment de les persones assistents quan la pregunta “què vol dir ser una bona mare?” sobrevolava l’auditori del COIB. De la mateixa manera que l’amor, la maternitat no entén de normes, mandats ni gàbies pintades de color rosa.

A mode de preludi, es va iniciar la sessió contextualitzant com el mandat de maternar sovint esdevé una imposició tan subtilment teixida des del patriarcat que, de vegades, la dona creu que decideix lliurement mentre, en realitat, ha perdut el control.

Tot seguit, ens vam endinsar en les violències obstètriques que es produeixen davant de les dificultats reproductives de la dona i en com la gestació per substitució mercantilitza la maternitat. Va ser especialment valuós trencar el silenci i reflexionar sobre si la violència obstètrica és aplicable a les pèrdues perinatals, així com obrir la mirada professional tant d’infermeres com llevadores davant de qualsevol classe de violència obstètrica.

Va ser especialment valuós trencar el silenci i reflexionar sobre com la violència obstètrica és aplicable a les pèrdues perinatals, així com obrir la mirada professional, tant d’infermeres com llevadores, davant de qualsevol classe de violència.

A poc a poc, la jornada es va convertir en un acte de reparació col·lectiva, denunciant com els nostres cossos són mercantilitzats i com dins de cada institució sanitària, es generen situacions de violència que despersonalitzen la mare i la converteixen en un simple “envàs” que alberga el producte final que tothom espera. Un ocell que deixa de ser lliure per acabar tornat tancat a la gàbia.

Tanmateix, el moment àlgid es va produir en trencar el silenci i oferir l’oportunitat de donar veu i escoltar tres de les moltíssimes víctimes que el sistema invisibilitza. Gràcies, gràcies, gràcies a les tres mares per tenir la valentia d’obrir la ferida i compartir el dolor amb nosaltres. Estem molt agraïdes d’escoltar els vostres testimonis que en permetran veure on podem millorar. Com a infermeres, llevadores i éssers humans, ens comprometem a convertir les vostres cicatrius en les fortaleses de totes les dones. Cap llàgrima d’aquell dia serà en va.

A l’entreacte es va fer un brunch room amb grups de discussió sobre els cinc temes tractats, on es va crear aquella connexió, aliança i respecte entre nosaltres; un exemple clar de la sororitat que anomena Lagarde: veus silenciades que comparteixen en alt les seves esquerdes. La segona part va acollir la presentació de les conclusions dels grups i la reflexió final.

Per acabar, us convido a regalar-vos uns minuts de reflexió interna. Poseu-vos les ulleres liles, escolteu el Toreador (“Votre toast, je vous le rends”) de Bizet de fons i busqueu informació sobre els conceptes “tradwife”, “stay at home girlfriend”, “femininity coaches” i “provider” per estar alerta dels nous toreadores que arriben amb missatges nous, però amb la mateixa intenció devastadora. No deixem que cap José acabi mai més amb cap Carmen. I encara menys, que ho faci en nom de l’amor.