Olga Ruiz Julià és infermera de l’esport al Departament de Fisiologia i Nutrició del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat des de l’any 1992. Des del 2012 també coordina i tutoritza les pràctiques d’infermeria que es realitzen al centre.

Paral·lelament, col·labora com a professora en diversos cursos i màsters relacionats amb l’àmbit de l’esport i participa en diferents projectes de recerca desenvolupats al CAR. L’any 2005 va rebre el Premi Nacional d’Investigació en Medicina de l’Esport pel treball “Augment de la reactivitat bronquial en l’esportista. Proposta d’un protocol diagnòstic basat en diferents mètodes d’identificació”.

Quin ha estat el repte més significatiu de la teva trajectòria professional?

Sens dubte, treballar en un àmbit de la professió infermera que fins aleshores era desconegut per a mi, i en què moltes de les tasques que es duen a terme no s’aborden durant el grau, va suposar un repte important. Va ser un procés d’adaptació i de treball personal davant d’aquesta nova etapa. D’una banda, vaig comptar amb el suport dels meus companys i companyes; de l’altra, vaig realitzar formació especialitzada per poder desenvolupar amb seguretat i competència la meva feina al CAR.

Com creus que hauria de ser la professió del futur? 

És imprescindible que les infermeres tinguin reconeguda la categoria professional A1 per situar la professió infermera en el lloc que li correspon.

En general, les infermeres haurien de tenir més pes en la presa de decisions, amb més autonomia professional i una participació real dins d’equips multidisciplinaris, amb una integració més sòlida entre els diferents perfils professionals.

En l’àmbit de la infermeria de l’esport, el grau hauria d’incorporar tant les tasques assistencials com aquelles vinculades a la fisiologia i a la valoració funcional, com la cineantropometria, les proves d’esforç, els tests de camp o la valoració de l’asma induïda per l’esforç, entre d’altres. Si aquests continguts no s’integren adequadament en la formació, el futur d’aquest àmbit pot quedar limitat, especialment tenint en compte que altres graus ja els aborden de manera específica.

Quin consell donaries a les noves generacions d’infermeres?

Sempre dic als meus alumnes que tractin les persones com els agradaria que els tractessin a ells. És important tenir empatia amb la persona, amb l’esportista i amb el seu entorn, i abordar-la en tota la seva globalitat. També els recordo que no han d’oblidar mai la formació continuada: una bona formació i l’empatia són les bases d’una bona infermera.

Què et fa sentir orgullosa de treballar en l’àmbit on exerceixes?

Poder aportar el meu gra de sorra perquè els esportistes millorin el seu rendiment preservant, alhora, la seva salut.

També destacaria les relacions que s’arriben a establir, tant amb els companys i companyes del CAR com amb els esportistes i entrenadors. En el fons, el CAR és com una gran família, on l’esportista és al centre i tothom treballa per ajudar-lo durant la seva pràctica esportiva i preparar-lo també per al moment en què aquesta etapa finalitzi.

Quines aliances o sinergies creus que són clau per impulsar canvis reals en la professió?

Els canvis en la professió no depenen només de la infermeria, sinó que també impliquen les institucions professionals i les polítiques públiques. Cal un marc normatiu clar; si no, les nostres funcions poden quedar diluïdes dins d’altres disciplines.

També és necessari potenciar la presència de les infermeres en càrrecs de gestió i en espais de presa de decisions.

En l’àmbit de la infermeria de l’esport, és imprescindible impulsar un treball multidisciplinari real i afavorir la transferència de coneixement entre professionals. Només així podrem fer una valoració acurada i entendre millor les necessitats de cada esportista.