Les cures han estat històricament associades a les dones, tant en l’àmbit familiar com en el professional. Aquesta assignació no només ha contribuït a invisibilitzar el valor social, econòmic i professional de les cures, sinó que també ha limitat la implicació dels homes en una dimensió essencial de la vida.

En aquesta entrevista, José Tomás Mateos García reflexiona sobre les masculinitats no hegemòniques, la presència dels homes en les professions de cures i el paper que poden tenir les infermeres i els infermers en la promoció de models més corresponsables, saludables i igualitaris.

Què són les masculinitats no hegemòniques, quines característiques presenten i com afecten a les cures?

Les masculinitats no hegemòniques són formes de viure la identitat masculina que s’allunyen del model tradicional basat en el poder, la competitivitat, la duresa emocional o el domini sobre altres persones. Solen caracteritzar-se per més expressió emocional, corresponsabilitat, cura dels altres, actitud crítica amb el masclisme i relacions més igualitàries.

En l’àmbit de les cures, aquestes masculinitats afavoreixen una implicació més activa dels homes en tasques històricament feminitzades, com la criança, l’acompanyament emocional o les cures professionals i familiars.

Què passa quan els homes es dediquen a una professió de cures? Ajuda a normalitzar la responsabilitat de cura en homes o es reprodueixen estigmes socials?

Quan els homes es dediquen a professions de cures, com la infermeria, es produeix una situació ambivalent. D’una banda, contribueixen a visibilitzar que cuidar no és una capacitat “natural” de les dones, sinó una competència humana i professional, i això pot ajudar a normalitzar la participació masculina en les cures. Però, al mateix temps, reben més reconeixement o accedeixen amb més facilitat a càrrecs de lideratge.

En aquest sentit, és important mencionar el concepte d’escalera de cristall (glass escalator), que descriu com els homes que entren en professions feminitzades tendeixen, sovint, a promocionar més ràpidament cap a càrrecs de lideratge, gestió o especialitats més reconegudes. És a dir, mentre algunes dones troben barreres invisibles per ascendir, alguns homes poden rebre incentius socials i institucionals dins d’aquestes professions.

Això fa que la seva presència no impliqui necessàriament una transformació profunda de les desigualtats, sinó que en alguns casos es reorganitzin els privilegis masculins dins del mateix espai de cures. Per tant, la incorporació d’homes a les professions de cures pot contribuir a qüestionar estereotips de gènere, però només serà realment transformadora si també s’acompanya d’una reflexió crítica sobre els privilegis, les jerarquies i la manera com s’exerceix el poder dins les institucions.

Com ha evolucionat el rol dels homes en les cures? Cap a on creus que avança, tenint en compte certs discursos masclistes populars a xarxes socials?

Cada vegada hi ha més homes implicats en la criança, les cures familiars i professions sociosanitàries, i socialment hi ha una acceptació més elevada d’aquests rols. Tot i això, el canvi és desigual i conviu amb resistències importants. Encara persisteixen expectatives tradicionals que associen la masculinitat amb el rol de sustentador econòmic, l’autonomia i el poder.

En aquest sentit, alguns discursos masclistes que han guanyat visibilitat a les xarxes socials poden interpretar-se com una reacció davant la transformació dels rols de gènere i davant la percepció d’una possible pèrdua del que Raewyn Connell anomena “dividend patriarcal”, és a dir, els privilegis socials que històricament han obtingut els homes dins de l’ordre de gènere.

Quan aquests privilegis es qüestionen, poden aparèixer discursos que reivindiquen models tradicionals de masculinitat basats en el control, l’autoritat o la diferenciació rígida entre homes i dones. Per això, probablement ens trobem en un moment de disputa entre models: d’una banda, masculinitats més corresponsables i igualitàries, i de l’altra, reaccions conservadores que intenten mantenir les jerarquies tradicionals.

Aquesta transformació no depèn només dels canvis individuals, sinó també de factors socials, educatius, laborals i polítics que facilitin que els homes puguin implicar-se en les cures sense que això sigui percebut com una pèrdua d’estatus o de masculinitat.

Poden les infermeres i els infermers ser un agent de transformació de les masculinitats? 

Les infermeres i els infermers poden ser agents de transformació de les masculinitats. Des de la pràctica clínica i comunitària poden qüestionar estereotips de gènere, fomentar la corresponsabilitat i promoure formes més saludables de viure la masculinitat. També tenen un paper important en educació per a la salut i promoció de relacions més igualitàries.

Poden treballar perquè els homes participin més en la criança, expressin emocions, demanin ajuda quan la necessiten o s’impliquin en processos de salut que tradicionalment s’han considerat femenins. També poden identificar com certes normes de masculinitat afecten negativament la salut dels homes, com la resistència a buscar ajuda professional.

Si haguessis de donar un consell a les infermeres sobre masculinitats quin seria?

El principal consell seria incorporar sempre una mirada crítica de gènere a la pràctica professional. Això implica entendre que les masculinitats influeixen en la manera com els homes viuen la salut, demanen ajuda, expressen el dolor o assumeixen les cures. També és important evitar reforçar estereotips, tant en homes com en dones, i crear espais assistencials on totes les persones se sentin legitimades per cuidar i ser cuidades. Les cures poden ser una eina molt potent per construir masculinitats més saludables, igualitàries i humanes.