No puc saber quantes vegades, darrerament, m’han preguntat: «Quim, per què fas de voluntari a l’Àfrica?». I davant d’aquesta pregunta sempre em ve al cap la mateixa imatge.

El petit Quim, de 10 anys, llegint un llibre d’aventures que es deia El último safari, que tractava de les aventures d’un caçador anglès a l’Àfrica. Imagineu-vos tot això al cap d’un nen de 10 anys i un somni que, malgrat el pas dels anys, es va acabar fent realitat.

Quan vaig començar la carrera tenia molt clars dos objectius: un era fer-me infermer, amb la menció de pediatria, i l’altre era marxar a l’Àfrica. I tots dos els he complert. El primer em va costar molt sacrifici, ja que em van posar molts pals a les rodes, tant companys com alguns professors. Vaig pensar a abandonar, però el suport de la meva parella i del meu professor d’anatomia va fer que seguís endavant i assolís allò que molts no volien: que fos infermer.

L’altre objectiu ja va ser més fàcil i satisfactori. Tan bon punt vaig obtenir el títol, em vaig apuntar a una ONG i em van destinar dos mesos a Togo. Allà vaig aterrar en un petit hospital de la ciutat de Kara, concretament al centre Santé pour Tous Don Bosco, on cada any s’atenen més de 15.000 persones. D’aquestes, un 75% són ateses per casos de malària, mentre que la resta corresponen a atenció ginecològica i obstètrica, així com a cures d’assistència primària i urgències, tant d’adults com d’infants.

Tot això es fa amb pocs mitjans i recursos, sense cap professional mèdic i amb poc personal d’infermeria, sovint amb una qualificació limitada, ja que desenvolupen la seva feina després d’haver rebut només 200 hores de formació.

El que més em va sobtar va ser que els professionals infermers visitaven els malalts i els diagnosticaven. Però no només diagnosticaven, sinó que també prescrivien la medicació.

A Togo, la malària, també anomenada paludisme, és una malaltia endèmica. La gran majoria de pacients presenten cefalees, àlgia generalitzada, febre per sobre dels 39 °C i calfreds, però aquests símptomes també són propis d’altres malalties. Per això, per fer un bon diagnòstic, cal realitzar un test ràpid o una analítica mitjançant l’examen microscòpic de gota gruixuda.

Després d’un temps observant aquesta situació i aplicant el pensament crític, vaig deduir que no tothom que era diagnosticat de malària realment la patia. Això em va portar a fer un estudi retrospectiu dels pacients diagnosticats de malària durant l’últim any, i les dades que vaig obtenir em van donar la raó.

Vaig poder demostrar que un 23,5% dels pacients diagnosticats i tractats de malària no la tenien. Però el més greu era que, d’aquest 23,5%, el 30,5% eren pacients pediàtrics menors de 5 anys.

Quan vaig presentar les conclusions al director del centre, em va demanar que l’ajudés a implementar els canvis necessaris per oferir una millor assistència sanitària. Em va obrir les portes a l’elaboració de protocols assistencials, a la creació d’un full de control de constants vitals i d’una fitxa de seguiment del pacient. També vaig poder impartir formació en càlcul de dosis i altres formacions relacionades amb les mesures asèptiques.

Vam anar un pas més enllà creant la Missió, la Visió i els Valors del centre, fet que ens va permetre, posteriorment, realitzar enquestes de valoració de la qualitat, tant interna com externa.

Puc dir que l’experiència de cooperació al centre Santé pour Tous Don Bosco de Kara posa de manifest que garantir el dret a la salut requereix intervencions integrals que combinin assistència sanitària, formació dels professionals i desenvolupament comunitari. El pensament infermer, basat en la cura i la proximitat a la persona, esdevé una eina fonamental per promoure l’equitat sanitària i contribuir a l’enfortiment dels sistemes de salut en contextos vulnerables.