M’agradaria parlar-vos d’un fenomen transversal. Una vivència que uneix a catalanes i catalans més que Montserrat, els castellers, la política o la gastronomia. Les sales d’espera d’urgències.   

Poques experiències són tan democràtiques. Tard o d’hora ens hi hem trobat o ens hi trobarem. Com acompanyants o per ser atesos. Ens ha embargat aquella sensació de desgast. Aquella impotència associada al lent avenç del rellotge que sovint empenya a la cerca d’explicacions immediates.   

D’entrada, i ja em sap greu haver de començar per aquí, cal aclarir el gran misteri. Les urgències hospitalàries no funcionen per ordre d’arribada. No són la cua a un concert o a un establiment.  

I creguin-me, les infermeres ja sabem que aquell ha arribat més tard, i que vostè estava abans, i que porta molta estona, i que, diguem-ho clar, és “una merda” trobar-se malament.  

Som tan sensibles al patiment que, tot i estar per moments extenuades, no defallim oferint la millor cura possible, atents a això, amb els recursos disponibles.  

M’agradaria apropar-los al sentiment de qualsevol infermera en un dia d’hivern a urgències. Demanaria que mentre llegeixen, se situïn en l’escena. Recordin aquell dia que van anar a urgències o que hi van acompanyar a algú.... Recorden els passadissos? Aquella escena gairebé dantesca? 

Les infermeres també ho sabem. També hem estat a l’altra banda. També hem esperat. També ens hem assegut en aquelles cadires impossibles. També ens hem preguntat com pot ser que un espai pensat per acollir persones en situació de vulnerabilitat resulti, sovint, tan fred, tan impersonal i tan poc amable. 

L’espera consumeix, enfada, va podent amb tu... I entenc perfectament que rere sis, set, vuit hores... busquin el culpable en la persona que tenen davant. I qui estarà sempre davant? Preguntin-s’ho i responguin alhora amb mi, les infermeres.  

M’encantaria que com a societat dediquéssim la mateixa vehemència reclamant drets i recursos que la que mostrem expressant l’enuig sentit, superat el llindar particular de cada paciència, després de determinat temps d’espera... Però no ens queixem, treballem i fem pedagogia (frase molt infermera... i així ens va).   

L’operativa que dirimeix l’ordre d’accés a urgències, ordena únicament amb relació al risc en salut de les persones en espera. Només quan dues situacions tenen un nivell de risc similar, l’hora d’arribada pren rellevància.  

Les urgències es componen per diversos serveis i hi conviuen diverses llistes d’espera, simultànies però diferenciades. Posem que tenen l’infortuni de caure. Sabrien dir-me quin servei els atendrà? Per defecte, traumatologia. Fàcil, oi? Doncs no. Si les lesions s’ubiquen a les extremitats: sí, serà traumatologia, però si es presenten a la caixa toràcica, cirurgia. Si són al cap, interna.  

Poden concórrer vàries d’aquestes lesions en la mateixa persona? Sí, oi? Doncs ara ja es troba a més d’una llista d’espera. I si la persona diu: “No ho sé, m’he trobat a terra”? 

Aleshores ja no parlem només d’una caiguda. Parlem de què pot haver passat abans o després. Una arrítmia? Una descompensació diabètica? Una crisi convulsiva? Una deshidratació? Un episodi vasovagal? Una intoxicació? Un accident isquèmic transitori? Tantes probabilitats com empremtes digitals.  

Quin aspecte tindria la persona que atenem? Possiblement només presenta erosions o contusions. És possible que l’aparença que mostra, asseguda a la cadira de plàstic dur del costat de la nostra, no ens doni prou informació per entendre què passa abans? M’atreviria a dir que segur.  

Tan segur com que a, aspectes iguals, preferiríem ser qui només s’ha ensopegat que no pas qui està patint un infart.  

Acceptin-me el consell. No s’enfadin i confiïn que les professionals; coneixem bé els criteris d’urgència i que fem tot el que podem. I, si s’enfaden, descarreguin la ràbia, si us plau, allà a on tocaria. Sé que, en general, no ho faran. Com també sé que no s’alegren prou que el seu cas, en oposició al del qui assistim només arribar, pugui seguir esperant.