La infermera i llevadora Goretti Vallès Gómez comparteix la seva experiència en projectes de salut materna a Uganda, on col·labora des de fa anys amb equips locals. Des de la cooperació internacional, reivindica una mirada basada en el respecte, l’escolta i el reforç dels sistemes de salut locals. Una experiència professional i vital que també transforma la seva manera d’entendre l’atenció i l’acompanyament a les dones.
La cooperació internacional en salut va molt més enllà de la provisió de recursos en contextos amb capacitat limitada. Cooperar implica entendre la realitat de cada lloc, treballar conjuntament i reforçar els sistemes sanitaris locals des del respecte a les persones, als equips i a la manera com funcionen.
La meva vinculació amb Uganda va començar l’any 2019, quan vaig treballar com a voluntària durant un any en una maternitat d’un hospital rural al nord del país, al poble de Lodonga, amb l’ONG África Directo. Aquella experiència va marcar l’inici d’un compromís continuat amb projectes de salut materna, amb estades regulars i una relació molt estreta amb els equips locals. Paral·lelament, he participat en projectes de formació en ecografia obstètrica adreçada a llevadores, amb l’objectiu de millorar la capacitat diagnòstica i reforçar l’autonomia professional en entorns rurals amb recursos limitats.
Actualment, estic vinculada a un projecte d’ajuda humanitària en una clínica mòbil al camp de persones refugiades de Bidibidi, al nord d’Uganda. Aquest dispositiu ofereix atenció sanitària a menors de cinc anys, persones grans i dones embarassades, col·lectius especialment vulnerables en un context de desplaçament forçat. Aquesta clínica mòbil permet acostar l’atenció sanitària bàsica a poblacions amb greus dificultats d’accés al sistema de salut i garantir un mínim de seguiment dins de les possibilitats del context.
Un dels aprenentatges més importants que m’ha aportat la cooperació és la necessitat de respectar profundament el personal local i el seu sistema de salut. Cada comunitat té la seva manera d’entendre la salut, d’organitzar-se i de cuidar. Arribar amb solucions prefabricades o amb la idea que “el que fem al nostre país és millor” pot generar més perjudicis que beneficis. Cooperar no és imposar, sinó escoltar, compartir coneixement, suggerir, consensuar i adaptar conjuntament qualsevol canvi, sempre amb la voluntat de no generar dany i de reforçar —mai substituir— les capacitats locals.
Aquesta mirada exigeix humilitat professional, capacitat d’adaptació i treball en equip. Tractar el personal local com a igual, reconèixer la seva experiència i el seu coneixement del context és clau perquè els projectes siguin útils i sostenibles en el temps.
Des de la meva pràctica com a llevadora, la cooperació internacional és també un camí d’aprenentatge continu que m’ha transformat com a professional i com a persona. M’ha regalat una mirada més oberta, una gran capacitat d’adaptació i un respecte profund per cada context i cada dona. Tot aquest recorregut retorna després a la meva pràctica assistencial, fent-la més conscient, més propera i més humana.
