Quan una família rep la notícia de la mort del seu nadó, quines són les primeres necessitats emocionals que cal atendre?

Quan una família rep el diagnòstic de mort de la seva criatura, s'atura el món. Les paraules que se'ls diguin en aquell moment les recordaran tota la vida. Per tant, qui doni aquesta notícia ha de ser una persona que ho faci amb la màxima tendresa i proximitat.

En aquests moments és molt important la comunicació no verbal: estar a prop, el contacte físic, la mirada i mostrar que nosaltres també estem compungides. Això transmet molta empatia. Hem d'intentar mantenir la serenitat, donar temps i deixar espais de silenci. També és important que estiguin acompanyades.

I si nosaltres no ens sentim capaces d'afrontar aquell moment, és important demanar ajuda. També ho és acceptar les reaccions de la família i respectar-les.

L'acompanyament a la mare és un dels aspectes clau en l'atenció a la mort perinatal. Què implica realment aquest acompanyament i com es pot garantir que es respectin els temps, les necessitats i la manera particular de viure el dol de cada dona?

És una feina realment difícil. S'aprèn amb els anys, l'experiència i l'expertesa.

Sabem que cada família és un món i que no existeix una única manera d'acompanyar-les. Per ajudar-les, hem de tenir la humilitat de reconèixer que no sabem exactament què necessita cada persona, però sí que podem explicar-los què han necessitat altres famílies que han passat per una situació similar.

És molt important oferir diferents opcions perquè puguin triar allò que més necessiten. Però, de vegades, aquestes opcions les hem de plantejar nosaltres, perquè estan tan bloquejats i en estat de xoc que no són capaços d'identificar què els pot ajudar. Els hem d'anar guiant i acompanyant en les seves decisions.

També és important disposar de guies, protocols i formació dins dels serveis perquè tothom se senti capaç, si més no, de no provocar més dolor a aquestes famílies i, idealment, d'oferir-los una atenció excel·lent.

Sovint es parla de la importància de l'acomiadament. Per què aquest moment és tan rellevant dins del procés de dol?

Les persones mantenim vius els nostres éssers estimats que han mort perquè, mentre en tinguem record, els mantenim vius.

Què passa amb aquestes criatures que han mort abans de néixer? Aquestes famílies no disposen de records compartits al llarg d'anys. Per això és tan important acompanyar-les perquè puguin construir records tangibles i intangibles.

És important que puguin estar amb la seva criatura, acaronar-la, vestir-la, banyar-la, fer una vetlla, convidar familiars a conèixer-la o fer-se fotografies amb ella. Tots aquests records ajuden a preservar-ne la memòria.

Per això és tan important l'acomiadament. No tant perquè ho recomanem les professionals, sinó perquè les mateixes famílies que han viscut aquesta experiència ens han explicat què és el que les ha ajudat.

Sabem que no hi ha cap família que es penedeixi d'haver vist, fotografiat i acomiadat la seva criatura. En canvi, sí que sabem que hi ha famílies que, en aquell moment, van decidir no fer-ho i que posteriorment se n'han penedit.

Què poden fer les llevadores per ajudar les mares i les famílies a construir records del seu nadó?

Les llevadores som claus perquè som les professionals que sabem acompanyar naixements, tant de criatures vives com de criatures mortes.

Hem d'explicar a les famílies totes les possibilitats que tenen i permetre que cadascú pugui decidir què necessita. A l'hora de construir records, tenim un paper fonamental perquè podem fer-ho nosaltres, ajudar-los a fer-ho o facilitar que siguin ells mateixos qui ho facin.

Parlem de records molt diversos: imatges ecogràfiques, informes, braçalets identificatius, un ble de cabell, la pinça del cordó, la roba que ha portat la criatura o impressions de la placenta. També són molt importants les fotografies, les imatges de la criatura als braços de la família.

A més dels records tangibles, també hem d'ajudar les famílies a construir records intangibles: banyar la criatura, vestir-la, acaronar-la, tenir-la pell amb pell o simplement cuidar-la durant unes hores.

Tot això formarà part de la seva història familiar, perquè aquestes criatures formen part del seu arbre genealògic.

Ha canviat la manera d'acompanyar les famílies que pateixen una mort perinatal en els darrers anys? En què s'ha avançat?

Hem avançat moltíssim, sobretot gràcies a les famílies.

Quan viuen situacions tan doloroses, moltes d'aquestes famílies es converteixen en activistes per mantenir viva la memòria de les seves criatures. Aquesta és una feina que va de baix cap a dalt: no són les professionals qui ensenyen a les famílies, sinó les famílies qui ens han ensenyat a nosaltres.

Gràcies a elles hem canviat la manera de treballar, hem actualitzat protocols, hem après què necessiten i hem eliminat molts mals hàbits. Fa uns anys, als pares i les mares ni tan sols se'ls ensenyava la seva criatura quan naixia sense vida, per por a traumatitzar-los. Avui sabem que sostenir la seva criatura és una de les experiències que més pot ajudar en el dol.

Tot allò que avui podem oferir a les famílies és gràcies al que elles mateixes ens han demanat i reivindicat. També hem avançat molt en el reconeixement dels pares, les mares i les famílies que han perdut una criatura i en la validació del seu dol.

Quins aspectes continuen sent reptes pendents en l'atenció a aquestes famílies?

És fonamental democratitzar l'atenció respectuosa i l'excel·lència en les cures perquè totes les famílies puguin iniciar un procés de dol saludable. No pot ser que l'acompanyament depengui de l'hospital on ets atesa o de la professional que tens al costat.

També hem d'incorporar la mort a les nostres vides d'una manera més natural. Hem d'aprendre a integrar la mort com una realitat natural de la vida.

També hem d'ajudar les professionals que tenen dificultats per acompanyar aquestes situacions o que viuen casos especialment complexos. Les professionals també fem processos de dol i necessitem espais per compartir-los.

Cal millorar els temps que les famílies poden estar amb les seves criatures. En alguns països, fins i tot, poden traslladar-les a casa o a espais funeraris per poder fer una vetlla més llarga.

Hem de normalitzar també que aquestes dones comparteixin espais de puerperi, perquè han estat mares. Socialment les hem de reconèixer com a mares, pares o famílies que han perdut una criatura.

Encara hi ha molt camí per recórrer: normalitzar aquestes situacions, actualitzar protocols, formar professionals i garantir les mateixes cures i el mateix acompanyament a totes les famílies.

Aquests casos tan difícils tenen també una part de bellesa extrema, que és l'acompanyament des de l'essència humana més profunda.

És molt bonic acompanyar el naixement d'una criatura viva, però quan acompanyem el naixement d'una criatura morta es generen silencis i moments d'una gran intensitat humana. Es crea un vincle amb aquestes famílies que és molt especial. Malgrat el dolor i la tristesa, hi ha una connexió molt profunda que marca les persones que hi participen.

Per fer bé aquesta feina, primer hem hagut de treballar la nostra pròpia relació amb la mort. Hem hagut de reflexionar sobre què ens genera patiment i com entenem la mort, fins i tot la nostra.

També és important disposar de formació continuada perquè tots els equips estiguin actualitzats en l'acompanyament del dol perinatal.

I, sobretot, ens hem de sostenir entre nosaltres. Tant si ets obstetra, llevadora, infermera, TCAI, personal sanitari o personal de neteja, qualsevol persona que treballi en una sala de parts i estigui en contacte amb aquestes famílies rebrà un impacte emocional. Per això és tan important que ens acompanyem i ens cuidem mútuament.