Les infermeres sabem reconèixer quan una persona necessita més presència que tractaments. Des de la nostra pràctica assistencial, acompanyem en el naixement, en la prevenció de malalties, en l’educació i la promoció d’hàbits saludables i, per descomptat, en el final de la vida.

Quan ja no queden protocols per seguir ni monitors per ajustar, però sí persones a les quals sostenir, les infermeres detectem el dolor i l’alleugem, integrant el coneixement científic a través d’una atenció propera, empàtica i respectuosa.

En les darreres setmanes, l’ajornament del Manual de Bones Pràctiques de l’Eutanàsia, amb la intenció de reforçar el paper dels equips d’infermeres, i l’aprovació simultània d’una nova Estratègia Nacional de Cures Pal·liatives han reactivat un debat que periòdicament reapareix en el nostre sistema: cures pal·liatives o eutanàsia?

Des de la pràctica clínica quotidiana, aquesta contraposició resulta simplista. Qui cuidem al final de la vida sabem que ambdues realitats responen a necessitats diferents i que enfrontar-les només contribueix a distorsionar un procés humà extremadament complex. Tal com ha assenyalat la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, no es pot parlar d’una veritable llibertat de decisió ni d’una mort digna mentre l’acompanyament integral i de qualitat no estigui garantit. Una cosa que no sol passar al nostre país.

El problema de fons no és l’elecció entre models, sinó la persistència de desigualtats en l’accés a la cura. Les cures pal·liatives constitueixen un dret reconegut, però disten de ser una realitat efectiva i accessible en molts entorns domiciliaris. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) adverteix de l’increment sostingut de persones que requeriran atenció pal·liativa en les properes dècades.

L’envelliment poblacional i la cronificació de les malalties estan transformant no només la manera com vivim, sinó també la manera com morim. Tanmateix, les funcions i responsabilitats de la professió infermera en l’àmbit de les cures pal·liatives continuen infrarrepresentades i poc sistematitzades en el context internacional, malgrat l’evidència disponible sobre els seus beneficis clínics i organitzatius.

Al nostre país, Sanitat assenyala que al voltant del 75% de les morts es produeixen per malalties cròniques. L’evolució del patró demogràfic i epidemiològic de la ciutadania comporta un increment dels processos de malaltia amb necessitat d’atenció pal·liativa, però l’absència d’una llei estatal específica i igual per a cada comunitat autònoma genera desigualtats territorials i deixa moltes famílies sense l’acompanyament necessari.

A més d’ampliar l’accés, reforçar la mirada infermera resulta imprescindible per comprendre que aquestes cures no es limiten a una dimensió legal o mèdica. Comptem amb capacitació específica i formació avançada per afrontar situacions d’alta complexitat clínica i emocional.Desenvolupem el seguiment i l’avaluació dels símptomes, a més de coordinar els règims terapèutics, informar, identificar i abordar el patiment emocional, i qualsevol necessitat relacionada amb la mobilitat i l’autocura. Tot plegat, des d’una pràctica basada en la proximitat, la continuïtat assistencial i la valoració integral.

Però, a més de les funcions descrites, la nostra aportació diferencial rau en la capacitat d’escoltar, d’interpretar més enllà d’un protocol i de sostenir fins a l’últim alè. Fins i tot després, quan l’atenció en salut sembla haver conclòs, continuem presents, oferint suport i cures a les famílies en el procés de dol.

Addicionalment, la literatura científica mostra millores significatives en la qualitat de vida de les persones ateses per equips de cures pal·liatives amb un clar lideratge infermer, així com una reducció rellevant de les hospitalitzacions i de l’ús de recursos hospitalaris. Tanmateix, aquesta evidència no es tradueix de manera consistent en un reconeixement efectiu de les infermeres.

Parlar del final de la vida és, en essència, interpel·lar-nos com a societat sobre el model de cura que volem garantir. La nostra mirada situa aquest debat en la seva veritable dimensió: morir forma part de l’experiència vital, fins i tot en contextos de malaltia complexa i patiment, i requereix una resposta sanitària centrada en l’acompanyament, la competència professional, la planificació i, sobretot, la humanitat.

Garantir l’accés equitatiu a les cures pal·liatives i consolidar el lideratge infermer respon a un compromís ètic amb la dignitat de les persones al final de la vida.

Veure l'article a Publico.es