Cuidar la salut mental no és només un dret individual, sinó també una responsabilitat col·lectiva. I això inclou, inevitablement, cuidar també de qui cuida.

En un context sanitari cada cop més exigent, les professionals de la salut afrontem jornades intenses, responsabilitats acumulades i una càrrega emocional que sovint deixem en segon pla. Parlar de la salut mental dels professionals no és un luxe, és una necessitat. I, dins d’aquest marc, les addiccions emergeixen com un dels rostres més amagats del malestar psicològic.

“Vinc a explicar-te la meva història. Soc infermera, tinc 45 anys i en fa deu que tinc una malaltia crònica: l’addicció als opiacis. Tot va començar quan em vaig separar i vaig conèixer una parella amb qui vaig començar a consumir: primer alcohol, després cocaïna i heroïna, i a vegades crack. Al principi consumia per divertir-me, però aviat vaig començar a prendre substàncies per dormir o quan estava molt cansada, i més tard per no suportar les meves emocions: la tristesa, la ràbia, l’ansietat. El final va ser simple: consumia per no sentir-me malament.” — R.V.

L’addicció, explica R.V., no sol tenir un inici espectacular, sinó quotidià i progressiu. L’ús de substàncies es converteix, gairebé sense adonar-se’n, en una manera de calmar un malestar que no es pot afrontar, una estratègia compensatòria per no sentir-se sola ni desbordada. Amb el temps, aquesta pràctica es normalitza, integrant-se en la rutina i afectant tant la vida personal com la professional.

“Ara, a nivell social, continuo amagant-me, perquè en cada pedra del camí he sentit que la gent al meu voltant em deixava sola, em jutjava i em rebutjava per la meva malaltia.” — R.V.

Aquesta és la seva història, però no és l’única que arriba a les consultes externes d’addiccions. En són moltes, i molt diverses: taxistes, metges, arquitectes, cambrers, professors, mestresses de casa… Cada història és única, però totes comparteixen un mateix denominador comú: una necessitat de calmar el patiment. Cada substància sorgeix per compensar una àrea descuidada, per alleujar l’ansietat o un dolor reprimit.

Cada vegada més, els serveis d’addiccions treballen conjuntament amb els de salut mental. Molts pacients del CAS també tenen seguiment als CSMAs, i la majoria presenten comorbiditats com l’ansietat, la depressió, el TDAH o els trastorns alimentaris. Aquesta realitat posa de manifest la necessitat d’una xarxa de salut mental realment integrada, com la que ja comencen a representar alguns CSMAs, tot i que el camí encara és lent.

Reconeguem-ho: el fenomen de les addiccions entre professionals de la salut és més habitual del que sembla. L’ús de substàncies no sempre és recreatiu; sovint actua com una vàlvula d’escapament després de llargues hores de pressió, torns interminables i càrrega emocional. La pandèmia de la COVID-19 ho va fer més visible: molts professionals necessitaven eines per alleujar l’estrès o conciliar el son, i alguns van recórrer a substàncies sense que ningú ho veiés.

A tot això s’hi afegeix l’estigma que acompanya les malalties mentals i, encara més, les addiccions. Vivim en una societat que comença a reconèixer la importància de cuidar la salut mental, però que continua rebutjant els problemes quan es manifesten. Parlar-ne continua sent difícil, sobretot quan qui pateix és un professional de la salut.

Per aquesta raó, els professionals de la salut mental tenim clar que cal acompanyar en el moment en què la malaltia s’instaura, però també prevenir-la. La prevenció i la promoció de la salut són claus: cal treballar-les a escoles, instituts, empreses i centres de salut. Necessitem espais segurs on demanar ajuda, sense por a l’estigma ni a la sospita de càstig. Cal reconèixer que el problema no és només individual, sinó col·lectiu.

Les infermeres som professionals, però abans de tot som persones. I les persones, quan pateixen, també poden caure. El repte és trobar una mà estesa i no un dit acusador. En aquest mes de la Salut Mental al COIB, recordem que cuidar la salut emocional dels professionals és tan necessari com cuidar de les persones ateses. Només així podrem construir un entorn sanitari més humà, resilient i respectuós, on cuidar no sigui sinònim d’esgotament i silenci.

• Font: Diari de la Sanitat