El president del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, Borja Manzanares, defensa en un article d’opinió publicat a "Redacción Médica" el passat 28 de juliol que la reclasificació professional i salarial de les infermeres no és un privilegi, sinó una mesura de justícia estructural.
Les infermeres no demanem un privilegi, exigim un reconeixement d’acord amb la responsabilitat i la realitat de les nostres competències. La reclasificació retributiva no és només una reivindicació col·lectiva per part de col·legis professionals, sindicats i grups de mobilització infermera, sinó una mesura de justícia estructural que enforteix el nostre sistema de salut.
En quin moment el menyspreu o la comparació negativa entre professionals es van convertir en eines legítimes de lluita? És una pregunta que m’acompanya des de fa temps, especialment des que les infermeres demanem una cosa tan evident com la necessitat d’una reclasificació.
I per què ho demanem? Volem ser com altres professions? La veritat és que no. Les infermeres som graduades universitàries, ens especialitzem, investiguem, ensenyem, liderem equips i ens doctoram.
La reclasificació infermera a Catalunya
A Catalunya, i en parlo d’aquesta comunitat perquè és la realitat que conec de prop, les infermeres tenim un alt grau de responsabilitat: a l’Atenció Primària, a les unitats de cures intensives, en salut laboral, a centres escolars, a residències de gent gran… Allà on hi ha una infermera, hi ha responsabilitat, compromís i evidència de valor.
Ho hem dit, i ho direm tantes vegades com calgui: la reclasificació no és un privilegi, és una qüestió de justícia estructural. És el reconeixement administratiu d’una realitat professional consolidada.
Tanmateix, certs discursos públics no només desinformen, sinó que erosionen la dignitat d’una professió essencial. Perquè les paraules tenen conseqüències, i més encara quan es pronuncien des de tribunes polítiques o institucionals.
Vivim en una societat profundament envellida, amb un creixement constant de la cronicitat, nous riscos mediambientals i amenaces sanitàries globals. Davant d’aquest panorama, el coneixement transversal, la coresponsabilitat i el treball centrat en la persona no són opcionals, són indispensables.
I en aquest model d’atenció, les infermeres en som protagonistes, no peces subordinades a decisions alienes. Cuidem, sí. Però també pensem, planifiquem i innovem. Liderem des del coneixement i l’acció. Ho fem des de fa anys, sense demanar medalles. Ara demanem una cosa més senzilla: que el que ja som, sigui reconegut i retribuït.
