Té algun sentit la cooperació? Per què, malgrat tants anys d’ajuda, la pobresa i les desigualtats continuen existint? Aquestes dues preguntes ens les va fer un professor del màster de Salut Internacional i Cooperació de la UAB que vaig cursar fa 5 anys. Recordo nítidament la sensació de desil·lusió col·lectiva que vam sentir els que estàvem en aquella aula. Doncs què estàvem fent allà? Ja us aviso que la resposta és més que complexa i per això aprofitaré aquest espai per compartir les més sinceres i personals reflexions.

He tingut la sort de poder veure les dues cares de la moneda de la cooperació. Per una banda, he col·laborat en projectes sobre terreny, és a dir, en el país d’origen: he realitzat acompanyament i tallers de salut a nens d’una escola de San Juan de Lurigancho (Perú), he participat en una campanya sociosanitària en diferents les àrees rurals de l'Equador i, per últim, he col·laborat durant cinc mesos amb l’Hôpital d’Ébomé (Camerun) atenent les urgències i formant part del muntatge i posada en marxa de cunes climatitzades de baix cost i de la implementació de millora de transfusions sanguínies de l’hospital. Per altra banda, els últims 4 anys he treballat la cooperació des d’aquí, país de destí/trànsit: he format part de l’equip de resposta immediata d’emergències de Creu Roja en ajuda humanitària a migrants arribats a les costes de Lanzarote (Canàries) i amb la Fundació Accem com a infermera del centre d’atenció, d'emergència i derivació d’aquest perfil de persones.

L’experiència m’ha ensenyat que el fracàs de molts projectes de cooperació internacional es deu en definir objectius i estratègies equivocades, sense comprendre prou la realitat i les necessitats de les comunitats a qui s’adrecen. De poc serveix construir una escola en un poble on els nens son analfabets si el que realment necessiten és un pou per garantir l’accés a l’aigua potable. De res serveix crear i implementar un projecte si després es marxa sense garantir la continuïtat, la coordinació ni el lideratge de la pròpia comunitat. Parlem de principis que haurien de ser essencials en qualsevol projecte, però que, malauradament, no sempre hi són. La coordinació amb persones amb altres creences i formes de viure no és fàcil, però tampoc és impossible. Som nosaltres, els que anem al terreny desconegut, els responsables de crear vincles i “obrir la mirada”: cooperar no és aconseguir que els altres mirin el món amb els nostres ulls, sinó aprendre a mirar-lo també des dels seus.

Perquè, més enllà de les xifres, els projectes i els debats sobre la cooperació, hi ha persones i històries que et recorden per què tot això importa. La veritat és que en tinc unes quantes per explicar, però després de pensar-ho molt, he decidit que us parlaré de la Diane. La Diane era una noia camerunesa de la meva edat que esperava bessons i que va tenir un part prematur (34sg) per cesària durant la meva estada a l’Hôpital d’Ébomé. El primer nadó, de 450g, va morir al cap d’unes hores; l’altre, de 500g, va ingressar a la incubadora de baix cost que havia portat dins la meva maleta facturada des de Barcelona i que havíem posat en funcionament un mes i mig abans. Durant els tres mesos següents, vaig estar al costat d’aquella noia i del petit Zoe, supervisant el seu estat i el funcionament de la incubadora. Les probabilitats de que el petit Zoe sobrevisqués eren ínfimes i, sincerament, les meves esperances també. Tot i això, la Diane no es va rendir mai. Vam arribar a compartir tantes estones juntes que, de vegades, era ella qui m’acabava tranquil·litzant a mi, convençuda que el seu fill se’n sortiria. Avui sé que ella tenia raó. Per a ella, jo vaig ajudar a salvar el seu fill; per a mi, ella em va ensenyar a creure, creure que, tot i que la vida pot ser tan fràgil com les manetes del petit Zoe, de vegades, fins i tot allò que sembla impossible pot acabar obrint-se camí.

Així doncs, com podeu veure, la professió infermera m’ha obert les portes a altres parts del món i m’ha permès descobrir realitats molt diferents de la meva. Viatjar m’ha ensenyat a observar abans de parlar, a escoltar abans de jutjar i a entendre que hi ha moltes maneres de viure i d’entendre el món, totes igual de vàlides. Sortir del que coneixes, conviure amb altres cultures i adaptar-te a entorns que de vegades et poden incomodar t’obliga a qüestionar allò que sempre havies donat per fet i a reconèixer que la teva manera de veure les coses no és l’única.

Per a mi, aquí comença la cooperació: en la capacitat d’escoltar, comprendre i apropar-te a l’altre amb la voluntat d’aprendre, abans fins i tot de voler ajudar.

Una sola persona no pot canviar el món, però sí que pot contribuir a canviar la vida d’algú. Us animo a que ho proveu :)