Ara fa un mes, les infermeres de salut mental de Catalunya, amb una menció especial per les col·legiades de Barcelona, rebien quatre dels cinc guardons atorgats al Congreso Nacional de Enfermería de Salud Mental, celebrat a la Rioja i organitzat per l’Asociación Española de Enfermería de Salud Mental.

No és la primera vegada que les infermeres de salut mental catalanes som reconegudes arreu de l’Estat per la nostra excel·lència assistencial, per la innovació de les nostres pràctiques i per la nostra recerca. Aquest reconeixement extern ha de ser motiu d’orgull compartit, però també de reflexió col·lectiva.

Perquè malauradament, aquest prestigi que ens arriba de fora no es correspon amb el reconeixement institucional dins del nostre propi sistema. Sí, és cert que a Catalunya també es reconeix l’aportació de les infermeres en altres àmbits, com la recerca o la qualitat, però persisteix una mancança greu: la manca de reconeixement formal i estructural de l’especialitat d’infermeria de salut mental dins del sistema públic de salut.

Aquesta és una anomalia que fa anys que denunciem, des de la Vocalia actual, des de les vocalies precedents, des de l’ASCISAM, des de l’àmbit docent i des del mateix Col·legi. I és especialment greu si tenim en compte que Catalunya és la comunitat autònoma que més places d’infermera interna resident (IIR) en salut mental ofereix a tot l’Estat: 61 aquest any. La qualitat formativa de les nostres unitats docents multiprofessionals és reconeguda per totes aquelles professionals que hi han passat. Es valora especialment l’enfocament interdisciplinari, la solidesa del programa troncal compartit i la implicació dels tutors al llarg dels dos anys de residència.

Tanmateix, i malgrat aquesta qualitat, Catalunya continua sent escollida en les últimes posicions a l’hora de triar plaça. El 29 d’abril es va tancar l’adjudicació del present any. De les primeres 700 places assignades, només 1 va correspondre a Catalunya. De les següents 800, només 7 més. És cert que, finalment, es van ocupar totes les places, i agraïm profundament a les 61 residents que ens han triat, però la tendència es manté: Catalunya no és una destinació prioritària per a les futures especialistes.

Aquesta situació, lluny de ser nova, és persistent. I malgrat que comparteix punts en comú amb altres especialitats, des de la Vocalia de Salut Mental volem posar l’accent, amb tot el respecte a la resta de companyes, en la nostra preocupació específica.

Els factors que s’acostumen a assenyalar, cost de la vida, idioma, retribució o un model de salut mental molt sostingut per entitats proveïdores de serveis del SISCAT, amb conseqüències en la puntuació per a oposicions estatals, són factors coneguts. Però el fet diferencial és clar: a dia d’avui, Catalunya és l’única comunitat autònoma de l’Estat que encara no ha reconegut oficialment l’especialitat d’infermeria de salut mental.

L’única. I això, malgrat el pla formatiu, la qualitat docent, la satisfacció de les residents, les innovacions assistencials, la necessitat creixent de professionals especialitzades i les repetides crides al diàleg per part de la professió.

Des d’aquesta situació, els riscos no són hipotètics:

• Algunes unitats no compten amb una infermera especialista a plantilla, especialment fora de la demarcació de Barcelona.

• Formem especialistes que, un cop formades, marxen a altres territoris.

• Es generen tensions internes entre professionals amb i sense especialitat que comparteixen responsabilitats sense que hi hagi una estructura clara de reconeixement.

• Es multipliquen els documents, propostes i consensos que mai es materialitzen.

• Augmenta la incertesa sobre la taxa de reposició, amb una gran quantitat d’especialistes properes a la jubilació.

Davant d’aquest escenari, algunes institucions han començat a oferir complements salarials a les especialistes per retenir-les. Tot i valorar l’esforç, aquests incentius responen a una lògica de mercat i poden fomentar la inestabilitat entre equips i programes, amb una rotació elevada que perjudica, sobretot, a les persones que reben les cures.

També valorem positivament que l’administració hagi ofert ajuts econòmics per cursar l’especialitat a Catalunya, però els resultats indiquen que aquesta mesura no és suficient. La clau no és només econòmica: és estructural.

La solució és clara, i fa anys que l’estem reclamant: cal reconèixer formalment l’especialitat dins de l’estructura del sistema públic i posar en marxa una borsa de treball específica, estable i dimensionada, que doni continuïtat a les places existents, en generi de noves i garanteixi l’estabilitat dels equips i projectes. Que posi en valor tot el que una especialista aporta.

Els documents ja existeixen. L’escenari és conegut. La situació és urgent. I la solució només depèn de la voluntat política.

Des de la Vocalia de Salut Mental del COIB, demanem aquesta valentia política. Altres comunitats autònomes, que sovint s’han emmirallat en el nostre sistema, han fet el pas. 

Per dignitat professional. I per la salut mental de tothom.