Què et va portar a vincular-te amb el món de la recerca i com recordes els teus inicis com a infermera investigadora?

Vaig arribar a la recerca gairebé per casualitat. Després d’uns anys treballant com a infermera, i havent finalitzat la carrera d’Antropologia, la meva intenció era fer docència universitària. Però vaig fer un parèntesi personal per ser mare. Quan vaig voler reprendre la meva trajectòria, vaig anar a la meva antiga escola, a Sant Pau, pensant que amb la llicenciatura ja podria donar classes. Em van dir que, a més, calia el doctorat. Aquell mateix dia vaig anar a la UB i em vaig inscriure al màster oficial en recerca per poder accedir al doctorat. El meu objectiu era compaginar l’assistència amb la docència, que m’agrada molt.

L’any 2005 vas començar a fer recerca qualitativa després d’estudiar antropologia. Què t’ha aportat aquesta mirada en la teva pràctica?

Tot. Ha estat fonamental. Treballo des de fa molts anys a l’Hospital del Mar, a la zona de Ciutat Vella, Raval..., i això implica estar en contacte amb una gran diversitat cultural. La mirada antropològica m’ha permès entendre millor aquests contextos diversos i adaptar la nostra manera de cuidar i educar en salut.

Per exemple, estem fent un projecte amb famílies pakistaneses, on estem veient que els consells que donem des del nostre punt de vista occidental no tenen gaire impacte si no s’adapten als seus referents. Per això primer els preguntem com entenen l’alimentació, què és saludable per a ells, i des d’aquí construïm l’educació sanitària. Aquest canvi de mirada ha estat clau.

Has treballat en línies molt diverses: contaminants ambientals, aromateràpia, realitat virtual… Quina t’ha marcat més?

La dels contaminants, sens dubte. Vaig dedicar-hi gairebé set anys. Va ser un estudi qualitatiu molt intens, fent treball de camp, acompanyant mares al mercat o al supermercat, observant i recollint informació sobre hàbits alimentaris i percepcions de risc. Tot això mentre treballava de nit i criava els meus fills. Va ser molt intens però molt enriquidor. I a més, m’ha obert portes a participar en altres projectes vinculats a la salut ambiental i al canvi climàtic.

Actualment lideres o participes en múltiples estudis. Com ho fas per coordinar tants projectes i equips?

Amb molta motivació... i molta feina fora de l’horari laboral. Tenim un equip petit però molt actiu. Amb la cap de servei de pediatria ens coneixem de fa 25 anys, fem un gran tàndem i ens entenem molt bé. Llenço propostes i sempre hi ha professionals que s’hi sumen, tot i que sovint han de dedicar-hi hores personals.

Penso que aquest és un dels grans hàndicaps: no tenim hores protegides per fer recerca. Moltes infermeres fan investigació a casa, en els seus temps lliures. Això no pot dependre només de la bona voluntat.

Com compagines la recerca amb la gestió i la vida personal?

Intento aprofitar molt bé el temps. Soc curiosa, m’agraden moltes coses, i això fa implicar-me en projectes diversos. A l’hospital, el dia a dia és gairebé tot gestió, però sempre trobo moments per donar suport a projectes, explicar metodologies o fer seguiment.

També és important el suport de la Unitat de Recerca Infermera, liderada per l’Azucena Justícia i amb el suport de l’Ana Quindos Sendino. Fan una tasca imprescindible i ajuden molt a la resta de professionals. Jo, personalment, he fet molta feina fora d’hores. Recordo escriure la tesi des d’un portàtil als camps de futbol i piscines, mentre els meus fills entrenaven. Tota una aventura.

De qui depèn que les infermeres puguin investigar en condicions dignes?

Del sistema, principalment. Si considerem que la recerca és important, hauríem de poder contractar infermeres que fessin, per exemple, 20 hores d’assistència i 20 de recerca. Però això implica una aposta de dalt a baix: de les institucions, dels hospitals, del Departament de Salut i també dels col·legis professionals.

Hi ha formació, i això és positiu. També tenim suport, però manquen hores. Recollir dades, fer anàlisi..., no és fàcil. Les infermeres que vam acabar la carrera fa anys, no vam tenir aquesta base, i a vegades comences a investigar amb 50 anys. Això hauria d’estar molt més acompanyat.

Quin paper hauria de tenir la recerca en el desenvolupament professional de les infermeres assistencials?

Un paper central. La recerca ens ajuda a millorar les cures, a introduir nous enfocaments, a fer xarxa amb altres equips. T’ajuda a qüestionar el “sempre s’ha fet així” i a buscar millores. A més, estimula els equips, trenca rutines i permet créixer professionalment.

Què diries a les infermeres que volen començar a investigar?

Que endavant. Que es formin amb allò que puguin. Un màster pot ser molt car, i això és un problema real. Però també es pot començar per projectes petits, que tenen un impacte igualment important. I que busquin suport: la Unitat de Recerca, referents dins l’hospital, col·legues que els puguin acompanyar.

I què opines sobre el cost elevat de la formació i de les publicacions científiques?

És indignant. Estem pagant màsters caríssims, publicacions que costen mil euros o més i tot això ho fem en el nostre temps lliure. Quan vaig fer la tesi, em vaig negar a pagar per publicar i la vaig fer en format tradicional. No pot ser que la recerca suposi un sobrecost tan gran, a més del temps i l’esforç que ja implica.

On es poden seguir els teus projectes o els del teu equip?

Formo part del Grup de Recerca Infermera de l’Hospital del Mar. En l'àmbit intern hi ha un repositori, i esperem que ben aviat hi hagi una pestanya a la intranet per recollir tots els projectes. També publiquem articles en revistes científiques. Potser caldria més difusió i suport de les institucions, perquè es vegi tot el que estem fent.

Un últim missatge?

No vull que el to hagi sonat pessimista. Al contrari, crec que cal animar les infermeres a fer recerca. No cal començar per grans estudis, sinó per preguntes del dia a dia. Les caps també tenim un paper clau per engrescar i facilitar-ho. I si podem fer espais i donar oportunitats perquè altres professionals liderin, millor. Això també és cuidar. I investigar, al final, és cuidar millor.