El llibre 'Essència Viva. Quan l'ànima parla' neix d'una experiència profundament personal. Com va sorgir la necessitat d'escriure'l i què va significar per a tu aquest procés? 

La necessitat d'escriure Essència viva. Quan l'ànima parla va sorgir arran de tots els processos que vaig viure. En total, van ser tres processos, durant els quals vam viure quatre pèrdues. 

Vaig sentir la necessitat d'escriure els meus sentiments, com em sentia i tot allò que anava sorgint al voltant dels diferents processos i de les pèrdues que he viscut. 

La primera va ser un avortament durant les primeres setmanes de gestació. La segona pèrdua, pocs mesos després, va ser un embaràs ectòpic ja força avançat. Després, els metges em van recomanar que, si volia tornar a intentar ser mare, ho fes mitjançant una fecundació in vitro. Aquest va ser el tercer procés que vaig viure, i també vaig perdre els dos embrions transferits. 

Vaig començar a escriure perquè havia llegit molt sobre l'escriptura terapèutica. Sempre m'ha agradat escriure i expressar-me a través de les paraules, i això es va convertir en una mena de diari personal. 

També em vaig sentir molt sola. Sobretot perquè no vaig trobar gaire suport institucional ni recursos que s'ajustessin a la realitat que jo estava vivint. Molta de la informació disponible parlava de pèrdues en fases més avançades de l'embaràs, i em costava trobar referents per a les situacions que jo havia experimentat. 

Vaig decidir publicar aquest llibre perquè altres dones i famílies no haguessin de viure aquests processos en la mateixa soledat que jo. Volia oferir una eina que ajudés a sentir-se identificades i a entendre que aquestes experiències passen molt més sovint del que ens pensem. 

Parlo d'un dol perinatal que sovint és invisible per a la societat. Invisible perquè, des de fora, no es veu una panxa o un nadó, però per a la dona i la família que ho estan vivint és una pèrdua absolutament visible. Hi ha un projecte de vida, unes expectatives i, moltes vegades, un llarg camí recorregut per aconseguir aquell embaràs. 

Com a infermera i també com a mare que ha viscut una pèrdua perinatal, què creus que necessita una família en els primers moments després de perdre un nadó? 

Principalment, una família necessita saber que hi som. Que som al seu costat, que poden comptar amb nosaltres i que no se sentiran pressionats a actuar d'una determinada manera. Cada família necessita marcar el seu propi ritme. Per això, jo destacaria tres aspectes essencials: presència, humanitat i respecte. 

És important que sentin que no són jutjats, que poden expressar-se lliurement i que tenen espai per viure el que estan sentint. Des de la meva experiència com a mare, això és fonamental. 

Com a infermera, afegiria la importància de ser molt conscients de l'impacte que poden tenir les nostres paraules. Quan una persona està travessant una situació tan vulnerable, qualsevol comentari pot quedar gravat durant molt de temps. 

La infermeria és una professió profundament vocacional. Per això, quan acompanyo persones en moments difícils, intento posar-me al seu lloc i actuar amb la màxima empatia possible, intentant que cap paraula ni cap gest afegeixi més dolor al que ja estan vivint. 

Sovint, amb la voluntat d'ajudar, es diuen frases que poden fer més mal que bé. Quins missatges o actituds hauríem d'evitar? 

És una qüestió molt important perquè jo mateixa m'he trobat amb moltes d'aquestes frases. 

Per exemple: "Ja tens una altra filla", "Ets jove, ja ho tornaràs a intentar" o "Millor ara que més endavant". Estic convençuda que són frases que es diuen sense mala intenció i des del desconeixement, però poden fer molt mal. 

Quan una persona comparteix una pèrdua no està buscant consol a qualsevol preu. El que busca és poder expressar el seu dolor. Aquestes frases, encara que pretenguin ajudar, sovint el que fan és invalidar la pèrdua i minimitzar el patiment. 

Que em diguin que ja tinc una altra filla no dona valor a la pèrdua que acabo de viure. Cada fill és únic i cada pèrdua també. Les pèrdues no es mesuren per les setmanes de gestació. Darrere de cada embaràs hi ha projeccions, il·lusions i projectes de vida. 

Per això, si no sabem què dir, sovint és millor escoltar. Fer saber a aquella persona que som allà, que la podem escoltar i que pot expressar el que necessita sense sentir-se jutjada. 

Al llibre expliques que sanar no vol dir oblidar. Com evoluciona la relació amb el dolor i amb el record del nadó al llarg del temps? 

Al llibre explico la meva evolució al llarg de tots els processos de dol que he viscut. Jo sempre dic que una pèrdua com aquesta no se supera. S'aprèn a viure amb aquest dolor. 

Per a mi, sanar significa evolucionar dins del procés de dol i transformar, a poc a poc, el dolor en amor. No oblidaré mai que he viscut tres processos i que he perdut quatre fills. Això no s'oblida. 

Però sí que aprens a conviure amb el que has viscut. Aprens a integrar-ho dins de la teva història i de la persona que ets. 

Sempre he dit que, amb cada pèrdua, una part de mi també va marxar. Però aquella part també s'ha transformat en una altra manera de veure la vida, de valorar les coses i d'entendre el món. 

Per això dic que sanar no és oblidar. És aprendre a viure amb allò que has viscut. 

El dolor continua existint. Hi ha dies millors i dies pitjors. Hi ha dates assenyalades, records o pensaments que poden tornar a fer mal. Però amb el temps vas transformant aquest dolor en una altra cosa i aprens a conviure-hi d'una manera diferent. 

Amb motiu del Dia Internacional del Dol Perinatal, quin missatge t'agradaria fer arribar a les famílies que estan travessant aquest procés? 

Els diria que expressin el que senten i que visquin el dol de la manera que necessitin. Cada persona té unes necessitats diferents i no hi ha una manera correcta o incorrecta de transitar aquest procés. 

També els diria que s'envoltin de persones capaces d'acompanyar-los amb respecte, sensibilitat i humanitat. 

Que, quan se sentin preparats, exterioritzin el que estan vivint i que no carreguin aquest dolor en solitud. Demanar ajuda, sigui professional, familiar o social, és important. 

I, com a societat, m'agradaria que poguéssim parlar d'aquest tipus de dol sense tabús. Que aprenguéssim a escoltar millor, a acompanyar millor i a respectar els temps de cada persona. 

Sobretot, voldria que cap persona se sentís jutjada. Quan una persona se sent jutjada tendeix a tancar-se, i això afavoreix que el dolor es visqui en soledat. 

I és precisament aquesta soledat la que hauríem d'evitar.