La infermera quirúrgica i d’anestèsia Virginia Molero ens obre les portes a una vivència que ha marcat un abans i un després en la seva trajectòria. Com a voluntària en un projecte de cooperació a Kènia, Virginia ha viscut una experiència transformadora que li ha permès redescobrir el veritable significat de cuidar: fer-ho amb amor, empatia i presència.
Si una cosa ens caracteritza a les infermeres és la capacitat de treballar en equip. Ningú millor que nosaltres sap què vol dir identificar, comunicar i resoldre en equip les necessitats que detectem en la persona atesa a qui cuidem.
I justament d’això tracta la cooperació.
Fins aquí, tot és tal com ens expliquen els diccionaris i els llibres.
Però després d’haver fet un viatge de cooperació a Kènia, afegiria que sovint les expectatives poden diferir molt de la realitat que acabes vivint.
Fa uns mesos, i després de molts anys amb la idea al cap, vaig decidir organitzar un viatge amb @AsociaciónIndigo.
Aquesta ONG acull, alimenta i educa més de 200 nens i nenes d’entre 3 i 16 anys en situacions vulnerables. L’associació treballa d’una manera familiar per continuar creixent i oferint cada dia una llar segura a aquests petits.
Després de viure dues setmanes com a voluntària a l’escola-orfanat d’una de les zones rurals més pobres de l’Àfrica tinc molt clar el següent: no cal formar part d’un equip de professionals sanitaris per estar al servei dels altres.
En solitari també tenim molt a oferir, perquè som expertes a cuidar no només el cos físic sinó també l’emocional.
Les infermeres som molt més que “tècniques, assistents o administradores de medicació”. Ens uneix un denominador comú: la humanitat i la empatia. I d’aquí neix la capacitat de cuidar l’altre des de l’amor més profund, aquell que ens sosté en els pitjors escenaris.
Les infermeres som molt més que “tècniques, assistents o administradores de medicació”. Ens uneix un denominador comú: la humanitat i la empatia. I d’aquí neix la capacitat de cuidar l’altre des de l’amor més profund, aquell que ens sosté en els pitjors escenaris.
I en la majoria de casos, el que ens trobem en un país en procés de desenvolupament és una manca enorme d’aquest amor per qui tens al costat.
Les adversitats els fan viure sota la bandera de la supervivència, i això fa que tenir cura dels altres esdevingui un acte en perill d’extinció, que acaba sent el veritable protagonista de la història.
Cooperar és molt més que treballar en equip amb l’objectiu d’aconseguir un bé comú; cooperar, des del meu punt de vista, és donar i rebre sense esperar res a canvi. És aturar el temps sense aturar-lo, és viure quan sents que la vida t’arrossega, en una societat on les presses i l’estrès gairebé no et deixen agafar aire ni sentir-te viu.
El ritme de vida que portem ens allunya cada cop més de la nostra essència, fent que el pilot automàtic controli les nostres accions sense ser conscients que darrere de cada segon de la nostra vida hi ha un miracle per descobrir.
Després d’un viatge de cooperació, tornes més nodrit, més estimat i més afortunat que mai. Personalment, animo totes aquelles infermeres que sentin curiositat, que els agradi viatjar i sortir de la seva zona de confort, a fer un viatge de cooperació quan sentin que necessiten nodrir la seva ànima.
Aprofito per agrair al COIB, i especialment al departament de Cooperació dirigit per la Meritxell Cascan, per la disponibilitat, l’ajuda i l’assessorament oferts des del primer moment en què vaig contactar per fer realitat aquest viatge.
Virginia Molero, infermera quirúrgica i d’anestèsia viu actualment un període de pausa i aprenentatge, en què ha aprofundit en teràpies integratives com la reflexologia, la fitoteràpia, les flors de Bach, la kinesiologia emocional i el mindfulness.
