En primera persona: Gemma Gallardo, cap de gestió infermera de l’Àrea d’Urgència a l’Hospital Clínic de Barcelona
Gemma Gallardo exerceix com a Cap de Gestió Infermera de l’Àrea d’Urgències a l’Hospital Clínic de Barcelona (HCB), on treballa des de fa cinc anys. La seva trajectòria professional s’ha desenvolupat principalment en l’àmbit hospitalari, iniciant-se en urgències i crítics, i evolucionant cap a posicions de lideratge en la gestió infermera. Anteriorment, va ocupar càrrecs com Coordinadora infermera adjunta de la Direcció Infermera i directora Infermera a l’Hospital Plató, fins a la seva integració amb l’HCB el novembre de 2020.
Al llarg d’aquests anys ha pogut aprendre i créixer professionalment, complementant la seva experiència amb una formació postgrau en Gestió Sanitària, Desenvolupament Directiu, Intel·ligència Emocional i Coaching, competències que han reforçat la seva visió estratègica. Ha tingut l’oportunitat de treballar amb el model d’acreditació EFQM, una experiència que ha enfortit el seu compromís amb la millora contínua.
Tot aquest recorregut li ha permès consolidar una manera de treballar orientada a l’excel·lència, impulsant processos més eficients, garantint la qualitat assistencial i promovent una gestió centrada en les persones dins les organitzacions.
Què et va portar a ser infermera i com ha evolucionat la teva visió de la professió al llarg dels anys?
Quan vaig decidir estudiar infermeria, fa més de 30 anys, no ho vaig fer pensant en la imatge tradicional de vocació o abnegació. El que em va atraure va ser l’oportunitat d’aquesta professió per generar impacte real en el sistema de salut i en definitiva en les persones.
Des del primer moment vaig entendre la necessitat de poder evolucionar més enllà de l’àmbit assistencial: liderar equips, gestionar recursos, impulsar projectes de qualitat i seguretat, i participar en la transformació dels processos assistencials. Era, i continua sent, una professió amb una gran sortida laboral i amb possibilitats de créixer professionalment.
Amb els anys, la meva visió ha madurat i avui entenc la professió infermera com una peça clau en la governança dels hospitals i en la sostenibilitat del sistema. Hauríem de ser agents de canvi, capaços d’influir en polítiques de salut, incorporar tecnologia i garantir que la cura sigui eficient i centrada en la persona. Per mi, ser infermera és liderar amb coneixement, innovació i responsabilitat, perquè aquesta manera d’entendre la professió repercuteix directament en una atenció més segura, humana i de qualitat per a les persones.
És imprescindible que estiguem presents en comitès ètics, òrgans de direcció clínica, en taules de planificació estratègica, així com en processos d’innovació i recerca
Quin ha estat el repte més significatiu de la teva trajectòria professional?
El repte més gran ha estat generar un veritable sentiment d’equip entre les persones que he liderat directament. Per mi, liderar no és coordinar tasques, sinó influir positivament, crear confiança, delegar de manera efectiva i fer que cada membre de l’equip aporti allò en què és fort. Saber reconèixer les fortaleses individuals és clau per construir equips complementaris i eficients.
Aquest procés requereix escolta activa, comunicació clara i una visió compartida, perquè quan les persones se senten valorades i alineades amb un objectiu comú, l’assoliment de resultats s’aconsegueix de forma natural.
Fa poc un membre del meu equip, va fer referència a aquest estil de lideratge amb aquesta frase: “.... ella t’acompanya, et deixa fer però, mai et deixa de la mà”. Quan vaig sentir aquesta frase, vaig entendre que aquest tipus de repte també són possibles.
Quin consell donaries a les noves generacions d’infermeres?
Dominar les tècniques és important per garantir la seguretat i la qualitat assistencial, però la tècnica, per si sola, no té valor si no la complementem amb empatia. L’empatia és el que converteix una cura en una experiència humana, el que dona confiança a la persona atesa i tranquil·litza a la família. Aprendre a escoltar, a mirar als ulls, a transmetre serenitat és tan important com saber canalitzar una via.
A més, han de tenir present que som el centre dels processos assistencials, tenim una mirada 360 del que li passa a la persona atesa i això és la nostra gran vàlua. Som les professionals que fem que tot tingui un fil conductor en l’atenció, connectant equips, processos i persones. Aquesta visió global és el que ens fa imprescindibles.
Han de tenir la valentia de fer sentir la seva veu quan sigui necessari per garantir el millor per a la persona atesa. Fer-ho amb serenitat, respecte i arguments sòlids és una mostra de professionalitat i lideratge. La seguretat i el benestar de la persona han de ser sempre la seva brúixola.
Finalment, han de ser ambicioses en l’aprenentatge, la nostra és una professió viva, en constant evolució. No han de deixar mai d’aprendre, no perdre la curiositat i preguntar-se sempre el “per què” de les coses. Aquesta actitud és la que ens farà créixer i convertirà en referents.
Com t’imagines l’evolució de la teva especialitat en els pròxims 10 anys?
Quan penso en l’evolució de les urgències en els pròxims deu anys, veig un escenari radicalment diferent, però amb un objectiu intacte: posar la persona al centre. La tecnologia serà la nostra gran aliada, no per substituir-nos, sinó per potenciar el nostre lideratge i la nostra capacitat de decisió en moments crítics.
Les eines predictives ens permetran anticipar la demanda amb hores o fins i tot dies d’antelació. Ja no reaccionarem a l’augment de la demanda, sinó que planificarem torns i recursos amb precisió, evitant colls d’ampolla i reduint temps d’espera. A més, la intel·ligència artificial ens ajudarà en el triatge, detectant patrons invisibles i alertant-nos de situacions d’alt risc abans que siguin evidents.
Aquesta evolució no es limitarà al triatge, la IA també ens donarà suport en la presa de decisions terapèutiques, verificarà dosis, anticiparà interaccions i ens ajudarà a prioritzar proves diagnòstiques. Tot això integrat en fluxos de treball més àgils, on la documentació es generarà automàticament a partir de la nostra conversa amb la persona atesa, alliberant temps per allò que realment importa: tenir cura.
Però aquesta transformació no és només tecnològica, és cultural. Necessitarem equips formats, infermeres amb altes competències digitals i una governança clara que garanteixi l’ètica, la transparència i la seguretat de les dades. La IA serà un suport, mai una substitució, i la decisió final continuarà sent clínica.
En definitiva, imagino unes urgències on la tecnologia sigui discreta però decisiva: que previngui, que prioritzi i que ens alliberi temps per allò que només nosaltres podem fer: tenir cura, decidir i liderar.
Quin espai creus que haurien d’ocupar les infermeres en la presa de decisions?
Les infermeres hem d’ocupar el mateix espai que qualsevol altre professional de la salut en òrgans de govern i en la definició de polítiques de salut. No per jerarquia, sinó per competència i responsabilitat.
Dit això, és evident que hem de tenir un paper actiu i estratègic en la presa de decisions dins del sistema de salut. La nostra proximitat a la persona i la visió integral de les cures ens permet aportar informació clau per garantir una atenció segura, eficient i humanitzada. No només som executores de protocols, sinó professionals amb coneixement clínic, capacitat de lideratge i competències per influir en la qualitat assistencial.
Per això, és imprescindible que estiguem presents en comitès ètics, òrgans de direcció clínica, en taules de planificació estratègica, així com en processos d’innovació i recerca. La nostra participació en els òrgans de decisió afavoreix que les polítiques i estratègies de salut es prenguin amb una visió integral.
En definitiva, les infermeres hem de ser considerades agents de decisió en tots els nivells: clínic, organitzatiu i estratègic, contribuint a un sistema de salut més eficient, equitatiu, sostenible i centrat en les necessitats de les persones.
Segons la meva opinió crec que de vegades, l’entorn ens ho fa qüestionar i això ens manté en una espiral d’espera, com si encara haguéssim de justificar el que ja hem conquerit. El repte d’avui seria consolidar, fer visible i amplificar el nostre impacte.

