Eva Fernández Moro és infermera i artista. El seu compromís amb els drets sexuals i reproductius de les dones l’ha portat a treballar des d’una mirada transformadora que combina la recerca, la cura i l’expressió artística. Després d’una estada de sis mesos a Gàmbia, on va col·laborar amb el Centre de Salut de Kwinalla i va conviure amb la comunitat de Sankandi, Eva va centrar el seu treball de final de màster en la comprensió de la mutilació genital femenina des d’una perspectiva antropològica, ètica i comunitària.

Fruit d’aquella experiència, va néixer també una sèrie d’il·lustracions que recullen moments, escenes i gestos del costumisme gambià, i que el COIB exposarà el proper mes de juny a la primera planta de la seva seu. L’objectiu de l’Eva és que aquestes imatges no només mostrin una realitat, sinó que ajudin a obrir converses sobre salut sexual i drets de les dones, acostant la recerca infermera a nous públics a través del llenguatge visual.

En aquesta entrevista, ens parla sobre el poder de la comunitat, l’escolta activa i el paper de la infermeria com a agent de canvi.

1. Què et va portar a escollir la Mutilació Genital Femenina com a tema de recerca i com ha influït aquesta experiència en la teva manera d’entendre la cura i la professió infermera?

Com a dona i professional de la infermeria, sempre he sentit un interès especial per la salut sexual i reproductiva. És un aspecte que ens travessa des d’edats molt primerenques i que requereix una defensa constant dels nostres drets. La Mutilació Genital Femenina (MGF) em va semblar una de les majors injustícies dins d’aquest àmbit. Durant el màster en salut tropical, em vaig sentir especialment atreta pels determinants socials de la salut, els testimonis de les dones i el poder transformador de la infermeria com a agent de canvi. Aquesta experiència ha reforçat la meva convicció del gran potencial que tenim les persones que exercim la infermeria.

No només cuidem i acompanyem processos de salut, també investiguem, formem i transformem. Mentre feia aquest treball, en el context de l’atenció prenatal, em va encantar saber que existia un espai segur on posar al servei de les dones la nostra capacitat per sostenir pors, dubtes i silencis al voltant d’un tema tan complex i tabú com la MGF.

2. El teu treball se centra en persones gestants i en el paper de les professionals de la salut en contextos comunitaris. Quins aprenentatges creus que en poden extreure les infermeres, especialment en relació amb l’atenció intercultural i el respecte a les diversitats?

És fonamental no estigmatitzar. Per fer-ho, cal comprendre la pràctica des d’una mirada antropològica, entenent el context sociocultural en què es produeix. La MGF té implicacions psicològiques profundes, per la qual cosa es requereix un abordatge curós, que eviti la revictimització. Seria enriquidor crear espais de confiança com grups de suport o trobades comunitàries on les persones puguin compartir vivències i sostenir-se mútuament. Moltes dones expressen pors relacionades amb la MGF durant l’embaràs o el part, i poder-ne parlar a les consultes pot ser transformador i terapèutic. És una pràctica difícil d’eradicar, i per fer-ho calen referents culturals, espais segurs i estratègies educatives, sanitàries i legals connectades i que es mantinguin en el temps. +

A les persones que exerceixen la infermeria els diria que l’abordatge s’ha de fer sempre des del respecte, la sensibilitat i la cura, tenint en compte que pot ser un tema molt dolorós. Acudir a fonts com l’OMS o UNFPA pot ser útil per entendre prèviament les especificitats de la MGF: la seva prevalença, els tipus i els contextos culturals. Seria molt necessari integrar més professionals de la psicologia i l’antropologia als equips de salut, per oferir una millor atenció intercultural i amb eines per no retraumatitzar i acompanyar els processos.

3. En el teu estudi, la consulta de salut es converteix en un espai clau de confiança i escolta. Com creus que podem reforçar aquest espai perquè també sigui transformador, aquí i en altres contextos?

Escoltant més les necessitats reals de les persones. Crec fermament en el poder dels grups d’iguals i en la construcció de xarxes comunitàries. Cuidar la salut mental és essencial, especialment en un context social que tendeix progressivament cap a l’aïllament i la desconnexió. També és important utilitzar altres llenguatges i recursos com l’art, la música, el teatre o les trobades culturals com a eines de sensibilització i participació. La cultura pot ser una via molt poderosa per crear consciència, connectar i impulsar processos de transformació col·lectiva.

4. Quins reptes ètics i professionals et vas trobar durant la recerca i quins missatges t’agradaria traslladar a les joves que volen implicar-se en la recerca amb una mirada compromesa amb la justícia social?

Van ser molts els reptes, però també moltes les aliances que em van ajudar a superar-los. En aquest tipus de projectes, es posa en joc el cos, el cor i la salut —almenys en el context en què jo vaig treballar. Tanmateix, el més valuós va ser compartir el dia a dia amb la comunitat de Sankandi, on vam conviure durant quatre mesos mentre el projecte anava prenent forma.

A les persones que iniciïn aquest camí els diria que escoltin la seva intuïció i, sobretot, que escoltin les persones del lloc on investiguen, amb respecte i humilitat abans de formular qualsevol pregunta de recerca des d’una mirada occidental que, inevitablement, portem dins i necessita ser qüestionada i revisada contínuament. Les idees tenen un gran poder, i si una porta es tanca, sempre es pot obrir una finestra. També és fonamental retornar el coneixement al lloc d’origen. Que la recerca no es quedi només “agafant pols” als arxius universitaris, sinó que generi noves preguntes i reflexions al seu pas. I, per descomptat, que es cuidin i busquin aliats i aliades en el camí.

5. A més de la recerca, l’art forma part del teu llenguatge expressiu. Com es relaciona aquesta mirada artística amb la teva experiència com a infermera i amb la manera com vas viure el teu treball de camp?

L’art i la cultura són eines molt potents que ens travessen a tothom. Moltes vegades em vaig preguntar com divulgar aquest treball d’una manera propera, bella, sense deixar de banda la profunditat del tema. La MGF és una realitat dura, dolorosa, que genera ràbia i impotència.

Els dibuixos que vaig fer no van néixer amb un propòsit concret de divulgació, sinó com una manera d’acompanyar la meva vivència. Mentre pintava, moltes dones s’hi acostaven, moltes nenes passaven estones compartint amb mi. Vaig entendre aleshores que no havia de separar les meves dues passions, sinó integrar-les i posar-les al servei de la comunitat. L’art pot ser molt útil en qualsevol procés de sensibilització i trobada.

M’encantaria poder col·laborar amb institucions i projectes de cooperació internacional, aportant des de la meva formació infermera, la meva vocació i també des del pinzell.