En aquesta entrevista, la infermera Iris García, explica com va ser la seva experiència com a estudiant de 4t d’Infermeria quan es va incorporar a l'Hospital de Viladecans per fer front a la crisi sanitària de la covid-19 en el punt més crític fins l'actualitat.
L’Iris García va tornar de fer les pràctiques a Mèxic per incorporar-se al torn de nit de les urgències de l’Hospital de Viladecans arran de la crida feta per Salut als estudiants de 4t d’infermeria. Confessa que ha après en un mes el que hauria après en sis mesos en condicions normals.
Estàveu les estudiants preparades per viure una experiència com aquesta?
Si, tenim una formació de quatre anys i hem treballat sota la supervisió d’una infermera. És cert que no tenim l’experiència però no m’he sentit insegura en cap moment. Jo m’he sentit molt acompanyada i, a banda de moments puntuals d’estrès, no he tingut mai sensació de descontrol. També respecto molt que d’altres companyes no se sentin preparades per entrar al món laboral en unes condicions així però, per a mi, ha estat una oportunitat.
Què destacaries del que has après aquest temps?
Una de les coses més importants que he après és a ser molt estricte en el seguiment dels protocols, per exemple, per a posar-te els EPI. No pots badar perquè qualsevol descuit et posa en perill de contagi. Per una altra banda, el que més m’ha costat de pair han estat els casos de persones que passaven els seus últims moments de vida soles. Quan això passava, em costava molt fer-ne el seguiment a través dels vidres.
Sereu la 1a generació d’infermeres que s’inicia en la professió enmig d’una pandèmia mundial, com penses que afectarà la professió?
Bé, la diferència és que els que hem tingut oportunitat d’ajudar hem fet un aprenentatge molt bèstia en molt poc temps. No només pel que fa a la pràctica infermera, també en la gestió de les emocions i l’estrès. Personalment agraeixo molt les mostres de reconeixement que està fent la societat però el que realment voldria és que aquest esforç no s’oblidés en dos dies. El que ens cal és que la ciutadania ens doni suport sempre i no només ara de forma puntual. Ho necessitem si volem tenir un sistema de salut públic de qualitat.
