Mingorance és actualment infermera clínica territorial del programa ARES-AP al SAP Baix Llobregat Centre de l’ICS, a Cornellà; coordinadora del grup de treball de diabetis de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) i membre de la Sociedad Española de Diabetes (SED) i del seu grup de treball de Cooperació i Diabetis. En l’àmbit de la cooperació, Mingorance té una àmplia trajectòria sent actualment voluntària en cooperació internacional en clíniques mòbils d’atenció primària amb la ONG Asociación Cayapapichullakumani (Amigos del Cayapas) i amb la Fundació Elena Barraquer, com infermera instrumentista en quiròfan en intervencions de cataractes a l’Àfrica.

• Quins objectius t’has marcat a l’àrea de cooperació?

«De moment és important mantenir tota la base de contactes i vincles creats pel Manel Tomàs, que és bàsic, i seguir ajudant a les infermeres que desitgen fer cooperació i que sovint no saben ni per on començar. Entre les feines que fem, per exemple, està ajudar-les a preparar el  seu currículum vitae a fi que tinguin una candidatura més adequada al que busquen les ONG i que són característiques molt concretes de personalitat, no només professionals. També és important l’assessorament que fem a les infermeres en relació a temes concrets com ara les vacunes, la seguretat d’un país o si la ONG a la que volen aplicar és seriosa o no. 
On volem créixer enguany és en formació, ampliant la que ja oferim des del programa de formació continuada del COIB i oferir aules d’actualització, que són gratuïtes, amb informació pràctica i d’interès.
En general tenim molt interès també, a través de les activitats que organitzem en posar en contacte i fomentar el coneixement entre les infermeres i infermers que tenen interès en la cooperació i trobin en el COIB un punt d’informació i formació sobre la qüestió.»

• Quines són les principals demandes que rebeu a l’àrea?

«La principal demanda general ve donada pel fet que quan es desperta l’interès per part de les infermeres sobre la cooperació es troben perdudes i no saben ni per on començar. A més a més, proliferen les ofertes i propostes falses. Això et crea inseguretat sobre amb qui fer-ho, on i si realment aniràs a fer la feina que vols fer. Aquest neguit és el que nosaltres procurem desfer en el moment de l’assessoria ja que tot el que nosaltres proposem i difonem són projectes seriosos.
Bàsicament, se’ns demana assessoria sobre com fer l’entrevista, quina mena de currículum han d’enviar, quines ONG’s són més correctes i una orientació general sobre el que necessiten. També ens arriben demandes sobre què fer amb material sobrant posant en contacte la font del material amb possibles receptors d’aquí o de fora, sempre que no estigui caducat.» 

• Hi ha certa confusió entre cooperació i voluntariat, ens pots explicar què suposa cada cosa, com la definim pel que fa al rol de les infermeres?

«Per a mi la diferència és que per a la infermera cooperant, aquesta és la seva feina i és remunerada. Després hi ha les infermeres que tenen la seva feina aquí però que dediquen temps al voluntariat  gratuït, que es pot fer aquí o fora. És doncs diferent pel que fa a remuneració i també en temps. Les infermeres cooperants acostumen a treballar amb estades llargues, amb mínims de sis mesos, amb ONG’s grans i que et contracten per projectes bé siguin d’urgència, d’educació o d’altres. En canvi el voluntariat sol ser o un intercanvi continu, per exemple infermeres que van un cop al mes o un projecte anual i en el qual participes tres setmanes o un mes, normalment en temps de les teves vacances. En aquest últim cas el perfil també és diferent ja que no sempre  necessites tenir un currículum amb experiència en cooperació sinó que amb la teva titulació professional en tens prou per poder fer el voluntariat.»

• Com ha de ser una infermera que vol fer cooperació? 

«És bàsic tenir una ment oberta i saber adaptar-te als canvis, a les diferents situacions tal i com vinguin. Aquí estem en un entorn de seguretat: coneixes com funciona la teva societat, la teva àrea de salut, com aplicar el que has estudiat, els avenços tecnològics amb els que pots comptar, etc. Però quan marxes a fer cooperació o voluntariat et trobes amb gent que no coneixes de res, en un país desconegut, amb una població de la qual en desconeixes els seus costums. No pots anar sent demandant de res, ni sent inquisitiu ni amb prejudicis de cap mena. Has de saber observar, tenir molta empatia. El concepte d’ajuda aquí és molt important. Què vol dir ajudar? La majoria de comunitats a les que vas no pretenen que els ajudis sinó que els hi solucionis un problema de salut però no volen ser ajudats de cap altra manera, ni en altres àrees. Per això cal tenir la ment molt oberta, per saber acceptar-ho. 
Els imprevistos són els més habituals i has de saber adaptar-te. Et pots trobar que, de cop i volta no tinguis aigua o llum, que hi hagi problemes d’infraestructures, que no entenguis el que t’estan explicant perquè aquella comunitat s’expressa d’una manera diferent o que aspectes religiosos afectin als horaris d’intervencions, per exemple. Hi ha moltes situacions possibles i no pots anar-hi amb una altra actitud que no sigui aquesta.»
En l’àmbit professional, sent infermera ja disposes del que necessites però cal informar-se bé del lloc on es va i de quines malalties tenen més prevalença a la zona, de com fer educació per a la salut amb aquelles comunitats on vagis, ja que no es pot fer com la faries aquí. No totes les empreses et fan formació prèvia, moltes ONG’s petites no tenen recursos per això, el que necessiten són mans, així que la infermera ha de tenir l’interès de tenir el màxim d’informació possible.»

• Què aporten les infermeres de cooperació a les organitzacions no governamentals o altres entitats que treballen en cooperació?

«La aportació infermera és molt important per la nostra manera de treballar i abordar la salut de les persones amb visió holística. Veiem el tot de cada situació: la persona, la família, de què treballa, on viu.. i això ens fa preveure situacions més enllà de la intervenció de salut. Per exemple, si estem tractant una dona que viu en una comunitat a la seva d’Equador per una Infecció de Transmissió Sexual (ITS), qui s’adona que s’ha de tractar al marit és la infermera, que veu el que la rodeja. Aquella senyora perquè té una ITS si no surt mai de la selva on viu? Aquest context, que afecta la persona que s’està atenent, és la que les infermeres podem processar i actuar en conseqüència.»

• Segons el teu coneixement on estan actualment les grans crisis o situacions amb més necessitats pel que fa la cooperació infermera?

«El gran forat és la crisi dels refugiats siris. És com un mar de res, de ningú. Moltes infermeres cooperen o volen anar-hi però hi ha molt poca informació, no hi ha una coordinació clara i qui acaba anant és buscant altres col·legues que ja ho hagin fet. És una situació molt complexa i que no s’atura, ni té visió d’aturar-se.
Hi ha molts altres focus de treball que estan més organitzats però que també pateixen canvis degut a les canviants situacions de seguretat o polítiques que afecten a la feina que es fa sobre el terreny. Però està clar que el gran repte ara el tenim a Europa i amb la rebuda i atenció de l’onada de persones que estan fugint de la zona de conflicte a Síria.»

Imatges de diferents expedicions realitzades recentment per Natàlia Mingorance com a voluntària de cooperació internacional

• Com vas arribar a la cooperació? Què et va moure?

«La voluntat ha estat sempre amb mi, de petita ja deia que aniria a l’Africa per construir cases. Sempre he pensat que acabaria marxant fora per ajudar a altres persones. Quan una infermera em va explicar què era per a ella la infermeria vaig comprendre que això era el que volia fer. Quan comences a exercir, però, ni la teva experiència laboral ni la teva maduresa personal són gaire adients com per marxar fora i no vaig prendre la decisió de marxar fins que no vaig solucionar també els meus problemes de salut. 
Vaig iniciar-me amb una ONG de les que no et demanen experiència i després de la vivència, vaig tenir clar que era el que volia fer. Més com a voluntària que com a cooperant ja que la feina que faig aquí, des de l’Institut Català de la Salut (ICS) i en l’àmbit de la diabetis, m’apassiona. Tinc el cor dividit però he trobat l’equilibri i he aconseguit poder fer les dues coses i comprometem amb projectes concrets.

• Ens quins projectes estàs actualment vinculada?

«Amb l’Asociación Cayapapichullakumani (amigos del Cayapas), treballem a Equador portant clíniques mòbils a la selva. Muntem punts d’atenció primària a cada comunitat i atenem les necessitats, tenint en compte que hi ha patologia tropical. Són 15 dies anant a treballar en canoa i atenent diferents comunitats de la selva. Hi estic molt compromesa i estem valorant també en altres projectes complementaris (latrines, de gestió d’aigua, etc.) que poden millorar la salut de les persones. 
D’altra banda, col·laboro amb la Fundació Elena Barraquer, en les estades per a realitzar operacions de cataractes. Acabem de tornar de la República de Cap Verd i a finals d’abril marxem a Guinea.»

• Què t’aporta a la teva vida personal i professional? 

«Em fa feliç. Ja fa temps que vaig decidir que només faria coses que em fessin feliç, que facin sentir bé. Amb aquestes experiències, sempre guanyes més del que deixesImagineu. En aquesta última sortida amb la Fundació Elena Barraquer, quan vam passar pel passadís per començar les operacions tots els que estaven esperant van començar a aplaudir-nos. Si és que se’t cauen les llàgrimes de felicitat perquè t’estan esperant per poder veure, per poder beneficiar-se de quelcom molt bo que altres ja han tingut. Vam operar un noi sordmut i que al no poder veure estava totalment aïllat del món. Quan de cop va poder veure, veure’l com podia caminar sol va ser una experiència de felicitat per a mi: donar el que pots, el que tens i el que ets a benefici dels altres.»