Elena Coloma és infermera de geriatria del centre sociosanitari Hestia Palau de Barcelona, encara conegut pel seu antic nom de L’Aliança, i forma part de la Vocalia de geriatria del COIB. Parlem amb ella de com és la infermeria geriàtrica i quins canvis ha viscut en els últims anys. L'Elena parla de la geriatria amb passió i, tot i que la seva va arribar de les urgències a l’especialitat sense buscar-ho, se’n va enamorar i ara no la canviaria per cap altra.

Elena Coloma, infermera geriàtrica: “Cada dia tenim recompenses i és el que em fa seguir amb la geriatria”
  • Sempre t’has dedicat a la infermeria geriàtrica?

No. Quan vaig acabar la carrera vaig trepitjar diferents hospitals, sempre a l’àrea d’aguts o a pediatria. Quan era a l’Hospital Sagrat Cor, que formava part del grup de l’Aliança, va fer una reconversió i mentre el Sagrat Cor es va quedar en un hospital d’aguts, el centre de Pare Claret –que és on jo treballava— es va reconvertir en un sociosanitari. A mi em va tocar al sociosanitari i aquí va començar el meu món a la geriatria.

  • Per qui no ho conegui, en què consisteix un centre sociosanitari?

    És un centre per a la recuperació i la rehabilitació dels usuaris, el que s’anomena la convalescència. Per posar-ho en un cas, una persona adulta que necessita un ingrés per una pneumònia pot estar 5 dies al llit, curar-se i anar-se’n a casa. En canvi, una senyora de 80 o 90 anys triga el doble en recuperar-se de qualsevol patologia, perquè el procés és molt lent, i a més, com que està una setmana sense moure’s, surt amb deficiències de les activitats de la vida diària. Passa de ser una persona autònoma a ser dependent o parcialment dependent, i com que no pot valer-se per si sola fa la convalescència al centre.

  • Com va viure el canvi de centre d’aguts a un sociosanitari?

    Per mi va ser un xoc, perquè jo venia d’urgències, de “sang i fetge” i adrenalina, que m’agrada molt, i de cop vaig posar-me a la geriatria, que desconeixia completament. I una cosa és tractar la geriatria a urgències, durant mitja hora o 3 hores com a molt, i l’altra és estar-hi 24 hores. Llavors em vaig plantejar seriosament deixar la feina o canviar de centre, però fixa’t que porto ja 22 anys a la geriatria! (riu) La geriatria em va arribar a enamorar.

  • Llavors, què va fer que es quedés?

Poder seguir l’evolució d’un pacient amb una estança molt llarga –el mínim són 45 dies— i l’agraïment de la gran majoria d’ells és el que em va atrapar. L’afecte que t’aporten els usuaris, el sentir-se molt reconfortada per a mi és molt més que a urgències, on malgrat els salvis la vida és un procés molt més ràpid. Al sociosanitari la feina és molt més intensa, tractar amb els usuaris i les famílies és molt dur.

  • Hi ha més contacte personal a la geriatria?

Moltíssim més.

  • Quin va ser el canvi més destacat que vau viure en passar al centre sociosanitari?

    La pèrdua d’estatus. La geriatria està mal vista. M’han arribat a dir coses molt fortes com que sóc la “minyona del metge” o que “només servim per netejar els usuaris”. La majoria d’infermeres quan acaben la carrera volen fer serveis amb renom, però la geriatria no té un renom important. Penses que estàs treballant on ningú més vol treballar i, a més, la societat ho admet i ho corrobora. I és mentida! Què seria de la gent gran sense nosaltres?

  • Quines reivindicacions teniu les infermeres de geriatria?

Una assignació dels recursos més justa i que s’ajustin les ràtios de personal, que al sociosanitari en comparació en un hospital de crítics disminueix brutalment.

  • Quantes persones tens en un torn al teu càrrec?

Al torn de matí porto 40 persones, que se suposa que és quan hi ha més personal, i al torn de nit, en puc arribar a portar 72. És de bojos! Crec que s’haurien de revisar l’assignació de recursos a la geriatria. A moltes de les que arriben al sociosanitari els agrada la geriatria però els horroritza portar tants usuaris perquè no poden, es veuen desbordades. A més, tots són dependents i amb pluripatologies, hi ha molts components al voltant. Se suposa que no hi ha ancians aguts als sociosanitaris però per nosaltres és l’ordre del dia però sobretot amb el programa d’hivern de la Generalitat, el PIUC, tenim contínuament persones amb pluripatologia i patologia aguda. En èpoques de grip tenim una càrrega de feina més gran perquè no s’augmenta el personal. 

  • Què és el que més li agrada de la geriatria?

    El millor és al dia a dia: que et rebin amb un somriure, conèixer els teus pacients i les seves famílies i saber la seva història de vida de cada un d’ells, que és molt important i els hi agrada parlar-ne i explicar-te-la.

  • Són períodes de temps molt llargs, no?

    Sí. Una convalescència són 45 dies i una llarga estada són tres mesos. Acabes coneixent fins i tot els néts, a mi m’han arribat a buscat parella! (riu) Quan una persona ve sense poder caminar perquè ha estat immobilitzada durant molt de temps i veus com es recupera poc a poc i es dóna d’alta caminant, sempre és una recompensa. Cada dia tenim recompenses i és el que a les que ens agrada la geriatria ens fa seguir a la geriatria.

  • T’has plantejat deixar l’especialitat?

Em van oferir tornar a l’ antiga feina a l’hospital d’aguts, al mateix torn i posició, però no m’ho vaig plantejar ni tres minuts; jo estava ja feta per al sociosanitari i la geriatria. I no ho canvio!

  • Amb quins professionals treballeu al sociosanitari?

A part de les infermeres, hi ha auxiliars d’infermeria de clínica, terapeutes ocupacionals, rehabilitadors, assistents socials, metges i animadores socioculturals. En alguns centres també hi ha neuropsicòlegs i logopedes.

  • De quina manera la geriatria se sent part del col·lectiu d’infermeres?

Ens sentim totalment part del col·lectiu. Suposo que cada especialitat té les seves queixes i no veu les dels altres, però en definitiva, la queixa és la mateixa: la sobrecàrregues de feina per la responsabilitat que comporta. Gràcies a déu, el reconeixement social poc a poc ha anat creixent.